Fora de la caverna
Lenny Abrahamson dirigeix aquest film sobre les complicades relacions entre pares i fills, sobre la maduresa i l’assumpció de la realitat. Per fer-ho, explica la història d’una noia que va ser segrestada quan era jove i el seu raptor va violar-la i van tenir un fill. Set anys després, aquest fill ja en té cinc i ha de descobrir, encara a l’habitació i amb l’ajuda de la mare, que la realitat no és aquella habitació on ha estat vivint la seva infantesa, sinó que a fora existeix tot un món. Una pel·lícula amb una primera part més fluixa i una segona part molt bona, quan el nen s’intenta adaptar a una societat que li resulta completament desconeguda.
Lenny Abrahamson és un director irlandès que va fer diversos estudis de filosofia, algun dels quals no va acabar; un fet clau per entendre aquesta pel·lícula. A més a més, ha dirigit pel·lícules com Adam&Paul (2004). Ara adapta el llibre d’Emma Donoghue, “Room”, amb l’ajuda de l’escriptora com a guionista. Un llibre amb múltiples referències al mite de la caverna de Plató: les persones tancades en una caverna no poden veure el què és la realitat, només en veuen ombres i senten el seu propi soroll. Quan surten de la caverna, tendeixen a confondre la realitat amb les ombres que percebien abans. De fet, el director ha explicat en una entrevista que la seva formació és “en filosofia” i que va pensar que això li faria gràcia a l’autora “si podia descobrir les referències que havia posat tan delicadament en el llibre”. Un fet que es nota durant tot el film.
La primera part de la pel·lícula ens mostra com Joy (Brie Larson) i Jack (Jacob Tremblay) estan segrestats en una habitació. Jack, de cinc anys, creu que l’habitació és la realitat i que la resta del món existeix només a la televisió. La segona part, veurem com, un cop han aconseguit la llibertat, el nen s’intenta adaptar a la societat, però només confia en la seva mare.
La fotografia de Dany Cohen transforma una petita habitació en un lloc màgic pel nen i tenebrós per la mare. A més a més, sap enfocar cada detall perquè el veiem tan gran com el veu en Jack.
Brie Larson com a Joey, la mare, fa una bona actuació, però no brillant. Sí que excel·leix Jacob Tremblay com a Jack, el nen. Però la millor interpretació del film la fa Joan Allen com a Nancy, l’àvia de l’infant.
El director ha definit aquesta història en una entrevista com romàntica i ho justificava de la següent manera: “Les històries romàntiques més convencionals posen els amants sota pressió extrema, on han de prendre decisions que il·luminin aspectes d’aquesta relació. Aquesta pel·lícula fa el mateix, però amb la relació entre els pares i els fills“. Una relació que és la clau per entendre tot el film i que varia durant la narració. A la vegada, es qüestiona com la televisió (tant pels nens com pels adults) acaba construint una realitat. Una realitat, a vegades, molt més complexa de com la transmeten els mitjans. Un bon film que no acaba de donar el joc suficient a grans idees que la podrien haver convertit en una excel·lent pel·lícula.
citizenjoel 
A mi em va acabar semblant una pel·lícula de dissabte a la tarda amb més qualitat de l’habitual… Coincideixo amb tu amb què té molt bones intencions, però que no acaben d’explotar. Això si, una actuació brillant de Jacob Temblay…
Retroenllaç: …La habitación (Room) (2015) | citizenjoel