L’art entre la joventut i la bellesa
Paolo Sorrentino ens parla sobre la vellesa, la joventut, l’art i la cultura en la seva nova pel·lícula. Per fer-ho explica la història d’un director d’orquestra retirat que es nega a fer un concert per A la reina d’Anglaterra, i del seu amic millor amic, un director de cinema que vol rodar una pel·lícula que sigui el seu testament artístic. Tots dos passen les vacances en un hotel de Suïssa. Un hotel on conviuran amb diversos personatges: un actor que prepara el seu pròxim paper, un exfutbolista que busca rehabilitar-se, una Miss Món gens ximple… Això fa que la pel·lícula contingui grans reflexions sobre el consum de productes artístics, l’autor i la seva obra i com aquests elements interaccionen en un món global com el nostre. Una excel·lent pel·lícula amb tocs fellinians, sense excessos ni imatges sobrecarregades, amb la bellesa visual que caracteritza els films de Sorrentino.
Paolo Sorrentino torna al cinema després de l’èxit de La gran bellesa (La Grande Belleza) (2013). Arafa una obra que ja ha guanyat el premi de “Millor Pel·lícula i “Millor director” i “Millor Actor principal” en el Festival de Cinema Europeu. Una obra per la qual Sorrentino va trobar la inspiració quan va llegir la notícia que “un famós director d’orquestra italià, Riccardo Muti, havia decidit negar-se a actuar per la reina Isabel, perquè no estaven d’acord sobre el repertori. Aquest petit tros de notícia era interessant per a mi; era un lloc interessant per començar una pel·lícula.“. Tot i que això acaba sent només una excusa per parlar sobre l’artista i la relació entre la seva carrera i la seva obra.
El film comença quan el director d’orquestra, ja retirat, Fred Ballinger (Michael Caine) i el director de cinema Mick Boyle (Harvey Keitel) estan de vacances en un hotel en els Alps Suïssos. Fred rep un emissari de la reina Elisabet II d’Anglaterra que li demana que actuï a l’aniversari del seu marit, el príncep Felip d’Edimburg. Una proposta que Fred rebutja. Fred i Mick descobriran a l’hotel tota una sèrie de personatges més joves que els faran repensar la seva forma d’entendre la vida i la societat.
La banda sonora de David Lang serveix per mostrar-nos les emocions dels personatges: els seus somnis, les seves decepcions i tota aquella realitat que forma part de la seva vida. De fet, tal com diu Sorrentino. “La música és el proveïdor més important de l’emoció”. I aquest film n’és un exemple.
La fotografia de Luca Bigazzi juga amb la imaginació i els referents culturals dels protagonistes. Amb la bellesa dels Alps de fons, ens mostra tota l’ànima artística dels personatges que conviuen a l’hotel, en alguns casos en el món dels seus records onírics, d’un temps que troben a faltar.
Michael Caine en el paper de protagonista principal, Fred Ballinger, demostra la seva qualitat com a actor i ensenya totes les cares d’un personatge molt més complex d’allò que sembla al principi de la pel·lícula. Harvey Keitel fa una bona actuació com a Mick Boyle i té una gran química amb Michael Caine, amb qui forma una gran parella protagonista. Paul Dano com a Jimmy Tree ens mostra el complicat que és preparar un paper per actuar en un film. Rachel Weisz com a filla del protagonista, Lena Ballinger, té una gran quantitat de matisos a l’hora d’expressar els sentiments cap al seu pare. Cal destacar, a més a més, que la Miss Món, Paloma Faith fa de Paloma Faith i que un dels personatges que conviuen en aquest hotel representa Diego Armando Maradona. També hi apareix Jane Fonda en el paper d’una actriu ja madura, Brenda Morel.
El director ha assenyalat en una entrevista quin és l’aspecte clau que volia reflectir en el film: “El tema més important que tenia al cap era l’envelliment, sobre com dues persones grans poden respondre a la pregunta: ‘Quin és el meu futur?‘” I aquesta pregunta se la fan els protagonistes del film, enmig de la nostàlgia de temps passats i d’un món actual que veuen com a superficial i allunyat de tot allò que volen defensar. A més a més, el film és una gran reflexió sobre un món on sembla que només es consumeixi fast-food cultural, però on encara hi ha gent amb sensibilitat artística. Una excel·lent pel·lícula amb tocs fellinians i una gran obra d’artesania, sense excessos i amb una gran bellesa audiovisual, que sempre caracteritza els films de Sorrentino.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Joventut (Youth) La giovinezza) (2015) | citizenjoel