Els Odiosos Vuit (Los odiosos ocho) (The Hateful Eight)

El western segons Tarantino

the-hateful-eight-poster2
cartell/collider.com

Quentin Tarantino dirigeix la seva vuitena pel·lícula, que vol ser un repàs a la seva filmografia i a les pel·lícules que l’han marcat, especialment, del gènere del western. Agafa com excusa la història d’un caça-recompenses que ha de portar una presonera  al poble de Red Rock on ha de ser jutjada. En el seu recorregut, hi trobaran un altre caça-recompenses i una persona  que   diu  que serà el futur xèrif de Red Rock. Una forta tempesta de neu els obligarà a  refugiar-se en un establiment anomenat “La Merceria de Minnie”, on conviuen una sèrie de curiosos personatges… L’acció se situa en plena post-Guerra Civil Americana, quan  les diverses races dels Estats Units convivien amb una tensió latent i es veia el desconegut com a (potencial) enemic. Un fet que s’accentuava si l’interlocutor era d’una altra raça, si era del Nord o del Sud o era una dona, encara considerada un ésser inferior. Una gran pel·lícula, dividida amb sis capítols, que  està mancada del ritme trepidant d’altres pel·lícules del mateix director.

Quentin Tarantino dirigeix la seva vuitena pel·lícula després de títols tan destacats com Reservoir Dogs (1992), Pulp Fiction (1994) o Django Unchained (2012). Ara torna a tractar el tema del racisme i la post-Guerra Civil Americana en un western. Segons el mateix director no hi ha cap gènere que “reflecteixi millor els valors i els problemes d’una dècada” que les pel·lícules de l’oest. En aquest cas, seria  la qüestió del racisme, del qual es torna a parlar després de les diverses notícies relacionades amb els presumptes assassinats o homicides que han comès alguns policies contra ciutadans negres als Estats Units.

El film se  situa en la post-Guerra Civil Americana. El caçarecompenses John Ruth (Kurt Russell), conegut  com “La Forca”, perquè tots els seus presoners són penjats a la forca, transporta a la presonera Daisy Domerque (Jennifer Jason Leigh) a la ciutat de Red Rock en un carruatge portat per O.B (James Park).  En el camí, troba Marquis Warren (Samuel L. Jackson),  també caçarecompenses i ex-comandant del Nord que té una carta escrita per Lincon, i el futur sheriff de Red Rock Chris Mannix (Walton Goggins). Precisament el pare de Chris havia jugat un paper clau en l’exèrcit del Sud. Una forta tempesta de neu els obligarà a refugiar-se a “La Merceria de Minnie”. Allà els rep el treballador mexicà Bob (Demián Bichir) i conviuran amb Oswaldo Mobray (Tim Roth), el botxí de Red Rock,  Joe Gage (Michel Madsen), un misteriós escriptor, i l’exgeneral de l’exèrcit del Sud,”Sandy” Sammers (Bruce Dern). Tota aquesta estranya combinació de personatges portarà a escenes de tensió i desconfiança entre tots els qui estan refugiats a l’establiment.

La fotografia de Robert Richardson enllaça amb els films de Quentin Tarantino. També s’emmarca en la recerca de la redempció impossible que busquen els protagonistes i que intentava trobar el poble americà després de la Guerra Civil.

La banda sonora d’Ennio Morricone ja és tot un senyal de la intenció de Tarantino d’homenejar els westerns. El compositor italià ha posat música a clàssics del gènere com Por un puñado de dolares (A fistful of dollars) (1964),  El bueno, el feo y el malo (The Good, The Bad and The Ugly) (1966).  Una  banda sonora que inclou cançons com “There  Won’t Be Many Coming Home”  de Roy Orbinson,  del western musical The Fastest Guitar Alife (1967).

Kurt Rusell construeix una caricatura massa exagerada del seu personatge  de John Ruth com a caça-recompenses paranoic que creu que tothom  vol  impedir-li cobrar la recompensa. En contraposició, resulta brillant la quantitat de matisos que hi sap trobar Jennifer Jason Leigh en el seu paper de Daisy i com en va mostrant la seva evolució. Samuel L. Jackson ensenya als espectadors amb el seu personatge de Marquis Warren com els negres d’aquella època  encara els quedaven molts anys de lluita pels seus drets i pels seus reconeixents:  l’únic que vol Marquis és sobreviure en un món que encara li és hostil. Walton Goggins, com a Chris Mannix, mostra la incomprensió del Sud cap a tot allò que representa el Nord (o com a mínim la seva victòria a la Guerra Civil). També cal destacar la presència de Bruce Dern en el repartiment com a soldat del Sud retirat.

El director va voler remarcar en una entrevista quin aspecte de la societat americana posterior a la Guerra Civil volia subratllar: “La meva pel·lícula parla sobre un país  que estava esquinçat i on les seqüeles racials encara duraven el cap de sis, set, vuit, deu anys d’acabar la guerra.” I no només això, la desconfiança cap al desconegut es començava a estendre entre la gent. Un film que demostra tot l’amor de Tarantino pel cinema i també desprèn una certa nostàlgia cap al gènere de pel·lícules de l’oest, sobretot aquelles de finals dels seixanta i començament dels anys setanta. A més a més, intenta fer un repàs per moltes  de les seves altres obres en una mena d’autohomenatge. Una molt bona pel·lícula amb uns grans diàlegs i una forta dosi d’ironia, però que no té el ritme intens que caracteritza les pel·lícules de Tarantino.

Un pensament a “Els Odiosos Vuit (Los odiosos ocho) (The Hateful Eight)

  1. Retroenllaç: …Los odiosos ocho (The Hateful Eight) (2015) | citizenjoel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.