Oblidades de la Història
Sarah Gavron porta al cinema la història de les dones britàniques que van lluitar per aconseguir el dret a vot. Per fer-ho, construeix el personatge de Maud Watts, inspirada en la vida real de diverses sufragistes. El film presenta una acurada ambientació de l’època en la qual les dones britàniques van reivindicar el seu dret a vot. Una molt bona pel·lícula que reflecteix molt bé aquesta lluita, però que no subratlla prou l’èpica dels moments clau.
Sarah Gavron és una directora britànica que ha realitzat els films Brick Lane (2007) i Village at the end of the word (2013). Amb l’ajuda de la guionista Abi Morgan, porta al cinema la història de les sufragistes, les dones que van lluitar pel seu dret a vot a Anglaterra. Una pel·lícula que la directora volia portar a terme perquè “la història de les dones ha estat marginada en els llibres, com a peus de pàgina“. Uns peus de pàgina que haurien de tenir més protagonisme, ja que són uns elements clau de la història.
El film comença el 1912 quan Maud Watts (Carey Mulligan) treballa en una bugaderia amb condicions molt precàries. Un dia es troba amb una manifestació de dones demanant el dret a vot, on reconeix la seva companya de feina, Violet Miller (Anne-Marie Duff). La líder del moviment sufragista, Emmeline Pankhurst (Meryl Streep), demanarà a Violet que exposi al parlament la seva situació laboral i els motius pels quals reivindica el dret a vot per a les dones. Un accident que tindrà Violet, farà que finalment sigui Maud l’encarregada de fer el discurs. Això provocarà que s’impliqui en la lluita pel dret a vot gràcies a una de les líders del moviment, Edith Ellyn (Helena Bonham Carter). Tot això en una època en què tal com recorda la directora del film, “l’anarquia, l’assetjament policial i l’empresonament eren reals”, tal com comprovarà la protagonista.
La fotografia d’Eduard Grau transporta l’espectador a principis del segle XX. Una època on hi ha un gran contrast entre la burgesia més benestant i una classe treballadora que viu gairebé en la misèria.
La banda sonora d’Alexandre Desplat posa èpica i revolució en un film sovint mancat d’aquest esperit en el guió. En algunes escenes ajuda a posar el punt de dramatisme just.
Carey Mulligan com la protagonista, Maud Watts, dóna una gran força i mostra molt bé l’evolució d’una dona en principi submisa, però que les seves vivències la porten a una postura reivindicativa dels seus drets. Helena Bonham Carter com a fa un gran paper i s’allunya dels personatges obscurs que sol interpretar. Meryl Streep és utilitzada jugant amb el doble paper d’icona i mite tant de l’actriu com del personatge que interpreta. Brendan Gleeson com a comissari en cap de la policia Arthur Steed fa una gran interpretació i mostra com l’establishment volia parar el moviment de qualsevol manera. Ja que tal com assenyala la directora: “Les sufragistes britàniques, en realitat, van haver de lluitar més dur, perquè l’establishment estava temorós del canvi“. I aquesta por es reflecteix en tots els personatges masculins del film que tenen por de perdre les seves petites parcel·les de poder.
La directora ha volgut en una entrevista assenyalar perquè va voler realitzar aquesta pel·lícula: “Era important recordar com va ser de difícil per a les dones aconseguir el dret a vot“. Un dret, que no cal tampoc oblidar, en alguns països encara no s’ha assolit i allà les sufragistes són emmudides o perseguides. En conclusió, una gran pel·lícula, molt ben ambientada que serveix per ensenyar una lluita que es va dur a terme no fa tant i que en determinats països encara continua, però que en alguns llibres d’història no té el lloc destacat que es mereix. Són les grans oblidades de la Història, tant les dones en general com la lluita pels seus drets com les sufragistes en particular.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Sufragistas (Suffragette) (2015) | citizenjoel