Desconnectats
El director gironí Pere Vilà realitza aquest film, on ens presenta una sèrie de personatges desconnectats de la realitat. Viuen com a autòmats, acostumats a les seves rutines i a les seves falsedats (internes i externes). Això va embolcallat en dues històries paral·leles: la d’un polític acusat d’abusos sexuals i la seva dona obsessionada a tenir un fill; l’altra la d’un jove a l’atur i la seva parella que es dedica a la prostitució. Una pel·lícula que està rodada íntegrament a la ciutat de Girona. Un bon film amb una gran fotografia i amb una (aparent) lentitud que et transporten als diferents mons dels protagonistes, que, de diverses maneres, estan desconnectats del seu entorn personal i de la realitat social que els envolta. Això els portarà terribles conseqüències.
Pere Vilà és un cineasta gironí que ha dirigit i escrit les següents pel·lícules: Pas a nivell (2007) La lapidation de Sant Ettiene (2012) i La Fossa (2014). Ara adapta per al cinema la novel·la de Josep Valls i Joaquim Vidal, “El peatge”. Un film rodat en localitzacions molt conegudes de la ciutat de Girona.
El film ens mostra dues històries paral·leles: la d’un polític, Vicenç (Àlex Brendemühl), acusat d’abusar sexualment d’una menor i la seva dona Carme (Nora Navas), obsessionada a tenir un fill; l’altra la d’en Dani (Àlex Monner) i la seva parella, la Sònia (Joana Vilapuig), una jove que es veu obligada a prostituir-se per guanyar-se la vida…
La fotografia de Santiago Racaj és un dels elements més destacats del film. En aquest sentit, cal destacar les escenes en què els personatges miren a les pantalles (tant dels televisors com dels mòbils) sense interaccionar de manera real amb el contingut d’aquestes: el polític mira les notícies amb la televisió muda, tancant els ulls a la realitat social que l’envolta.
Àlex Brendemühl fa una bona actuació com el polític Vicenç. Nora Navas brilla com a Carme, una dona obsessionada amb la idea de tenir fills. Àlex Monner fa una actuació molt plana. Joana Vilapuig com a Sònai ens mostra excel·lentment la desesperació del seu personatge resignat a haver-se de dedicar a la prostitució.
El director ha explicat en una entrevista què el va captivar de la història: “Em va atreure aquesta idea sobre l’extrema fragilitat humana“. Una extrema fragilitat provocada per la seva desconnexió de la realitat i del seu entorn personal i social. Un film rodat amb una delicadesa extraordinària que s’acaba convertint en un retrat de tota una tendència social: pensar que s’està connectat quan s’està vivint en el món interior i no el món exterior, i hom porta marcades les frustracions i les cicatrius que li ha deixat la vida. Una bona obra que sap convertir el silenci (tant de la música com dels personatges) en paraules.
citizenjoel 