La màgia del teatre
Lluís Baulida dirigeix aquesta pel·lícula que es basa en la idea que la vida és com una obra de teatre. Però, hi afegeix un altre punt: què passaria si en poguéssim reescriure el guió per evitar els petits i els grans erros que cometem al llarg de la vida. El film parteix de la idea de narrar-nos com una companyia de teatre prepara l’obra Anònim venecià i ens mostra de forma paral·lela la vida privada de la directora i dels dos protagonistes principals. Tota una excusa per tractar de l’amor, la mort, la vellesa i les relacions de parella. Es tracta d’una petita gran obra que barreja i experimenta amb les diferències de llenguatge entre el cinema i el teatre, tot amb un toc realista i amb una segona part del film més màgica i brillant que la primera.
Lluís Baulída és un director gironí que ha dirigit dos curtmetratges, Els diumenges (2000), Els matins (2004). Aquest és el seu primer llargmetratge. El seu pas pel teatre, previ a aquest film, explica en bona part el plantejament d’aquesta pel·lícula: el film que, en el seu moment, va adaptar al teatre, Anònim Venecià (1970). A L’assaig, una companyia de teatre fa el mateix experiment: passar al teatre la coneguda obra de cinema.
El film ens mostra els assajos previs d’una companyia abans d’interpretar aquesta obra. La directora Marta (Lourdes Barba) és la mare de l’actriu, Mònica (Sílvia Escuder), L’obra també compta amb Toni (Santi Ricart) com a actor. També veiem com la relació entre la Mònica i el seu marit Roca (Gonzalo Cunill) ha caigut en la monotonia i com ella està preocupada per l’estat de salut del seu pare Joan (Hermann Bonnin). Paral·lelament, ens ensenya les diferents formes d’entendre la vida que separen en Toni de la seva parella Olga (Mireia Llunell)…
El film barreja el llenguatge teatral i cinematogràfic, fins i tot en detalls com l’entrada i sortida dels personatges d’escena. Una original manera de contraposar dos mons, un més real i un altre més màgic.
Sílvia Escuder diferencia molt bé el triple paper que representa: l’actriu, el personatge que interpreta i la Mònica com a persona. Lourdes Barba interpreta excel·lentment el paper de Marta, directora i directora de la vida dels actors, quan fa les seves aparicions sorprenents en els pitjors moments de les persones que s’amaguen darrere els intèrprets que pugen a l’escenari. Hermann Boninn representa molt bé com a Joan, una persona amb una important confusió mental, que només és capaç de recordar el què ha passat temps endarrere i no el dia anterior. Santi Ricart fa un bon paper com a Toni, tot i que no accentua prou les diferències entre el personatge que interpreta a l’obra i l’actor. Mireia Llunell no sap allunyar el seu paper de l’arquetípica persona d’una classe social elevada com a Olga. Gonzalo Cunill fa un bon paper com a Roca.
El director Lluís Baulida ens va definir la pel·lícula en una entrevista: “és una mena de recerca de les diferències entre el llenguatge del cinema i el del teatre.” Però, no només això, els sap barrejar i treure els avantatges de cada llenguatge i fusionar-los. Això serveix per parlar del pas del temps i com aquest afecta les relacions humanes, especialment, les de parella. Tanmateix, també sobre l’amor, la mort i els prejudicis socials. Una primera part més descriptiva i lenta i una segona part més interessant i d’un gran nivell. Això la converteix en una petita gran obra que amb molt poc pressupost sap aprofitar molt bé els seus recursos.
citizenjoel 