El virus de la por

El virus dels rumors

Cartell/cinematruffaut.com

Cartell/cinematruffaut.com

Ventura Pons porta al cinema l’obra de teatre “El principi d’Arquimedes” de Josep Maria Miró. L’obra i la pel·lícula expliquen la mateixa història: una nena que veu ( o li sembla veure) com el seu monitor de natació li fa un petó als llavis a un altre alumne. Quan acaba la classe, la nena ho explica als pares. Ràpidament el rumor s’expandeix per les xarxes socials, creant tota mena de tensions. El film té un toc postmodern i un final obert que aconsegueix, tot i el seu petit pressupost, ser una petita gran obra sobre un tema molt actual: la rapidesa en què corren les notícies, independentment de la seva veracitat. Tot i això,  a la història se li podria treure més joc.

Ventura Pons és un director català que ha triomfat tant en el teatre com en el cinema. Ha realitzat pel·lícules com Amic/Amat (1999) o Mil cretins (2011), entre moltes d’altres. Aquest cop porta al cinema l’obra de teatre escrita i dirigida per Josep Maria Miró, “El principi d’Arquimedes”, de la qual n’agafa el mateix repartiment.

Jordi ( Rubén de Eguia ) és un monitor de natació que un dia fa un petó a un noi per ajudar-lo a fer-li perdre la por a nedar. A una noia  li sembla veure que el petó és als llavis i ho explica als seus pares. A partir d’aquí s’escampa per les xarxes socials. El pare d’un dels nens, David (Santi Ricart) va a veure la directora de la piscina, Anna (Roser Batalla). El rumor ja s’ha convertit en veritat absoluta i els pares dels nens ja han decidit desapuntar-los. Tota l’acció passa en molt poques hores.

Rubén de Eguia, en una actuació discreta, mostra un monitor aparentment despreocupat, però que no és conscient del món en què viu. Un món capaç de sobreinterpretar qualsevol gest o qualsevol paraula. Roser Batalla interpreta esplèndidament una directora superada per la situació a causa del desconeixement del mal que poden fer les xarxes socials. David,  el personatge interpretat correctament per Santi Ricart és la típica persona que desconfia de tot i de tothom ( amb raó o sense) i serveix per il·lustrar-nos sobre com la sospita de seguida es converteix en veritat absoluta en una societat com l’actual.

El director Ventura Pons ha explicat en una entrevista què és el que volia reflectir en la pel·lícula: “Les xarxes poden ser una cosa fantàstica però també molt perillosa; es poden convertir en letals”. Letals en el sentit que la veritat ja no importa, si el rumor (confirmat o no) s’ha convertit en notícia. Les sospites, de seguida, assenyalen el culpable. Una pel·lícula postmoderna que intenta fugir de ser una simple adaptació de l’obra teatral, però que  no treu tot el potencial que té la història.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.