El Bond d’U.N.C. L.E.
Guy Ritchie porta al cinema la sèrie de televisió dels anys seixanta, The man from U.N.C.L.E. (1964-1968). La sèrie i la pel·lícula es basen en una col·laboració entre un espia de la Unió Soviètica (Illya Kuryakin) i un dels Estats Units (Napoleon Solo), en plena Guerra Freda, per acabar amb una organització que pretenia destruir el món. En el cas concret de la pel·lícula, aquesta banda criminal nazi volia aconseguir una arma nuclear per portar a terme els seus plans. El film fa creïble, en el context històric descrit, un fet tan impensable com un equip format per un agent de la CIA i un del KGB amb el suport dels dos governs. A més a més, serveix com a homenatge a les pel·lícules d’espies en general i a la saga Bond en particular. Això ho assoleix amb una gran fotografia plena d’aquests referents cinematogràfics. El guió, en alguns moments, és massa previsible.
Guy Ritchie és un director que ha dirigit entre moltes altres pel·lícules els dos últims Sherlock Holmes: Sherlock Holmes (2009) i Sherlock Holmes: Un joc d’ombres (Sherlock Holmes: A Game of Shadows) (2011). Aquest cop porta a la pantalla gran la sèrie de televisió dels anys seixanta, The man from U.N.C.L.E. (1964-1968).
Napoleon Solo (Henry Cavill) és un agent de la CIA que, en plena Guerra Freda, es veu obligat a treballar amb un agent del KGB, Illya Kuryakin (Armie Hammer) per acabar amb una organització nazi que pretén destruir el món amb una arma nuclear. Però, primer hauran de contactar i convèncer a Gaby (Alicia Vikander) perquè els ajudi a trobar el seu pare, un científic nazi que havia fet feina pel govern americà i que ha desaparegut.
La música de Daniel Pemberton ens situa en els anys seixanta i, a la vegada, serveix per acostar-nos al gènere de les pel·lícules d’espies. De fet, fins i tot, hi ha compassos de la tradicional banda sonora del 007 en algunes escenes i també alguns passatges d’Ennio Morricone en clares referències a pel·lícules de l’oest.
Henry Cavill construeix un espia molt humà com a Napoleon Solo i sap desmarcar-se de James Bond. Armie Hammer com Illya Kuryakin, en canvi, tot i fer una bona actuació, exagera massa la tensió constant que té l’espia rus. El problema és la nul·la química que s’estableix entre els dos protagonistes principals. Alicia Vikander com a Gaby interpreta la típica noia de les pel·lícules d’agents secrets que resulta ambigua i sap mantenir la tensió sexual amb els dos protagonistes de la pel·lícula. Elizabeth Debicki, com a cap de l’organització nazi, mostra una femme fatale excelsa que traspua maldat com a Victoria Vinciguerra També cal assenyalar la presència de Hugh Grant en un paper que acaba resultant clau com Alexander Waverly.
El director Guy Ritchie ha definit en una entrevista la pel·lícula: “presentem una versió revisionista d’una amalgama de pel·lícules pioneres d’espies“. Una versió revisionista que serveix com a homenatge a tot un subgènere que ha donat alguns dels films importants a la història del cinema. A més a més, això sap combinar-ho amb tocs d’humor i amb gags intel·ligents. Assoleix un objectiu complicat: fer creïble en el context històric el què, a priori, és un anacronisme, una col·laboració entre la CIA i el KGB en plena Guerra Freda. Tot i això, el guió en alguns moments és massa previsible.
citizenjoel 
Retroenllaç: …Operació U.N.C.L.E ( The man from U.N.C.L.E) (2015) | citizenjoel