El niño 44 (Child 44)

Crims anacrònics

Cartell/child44film.com
cartell/child44film.com

Daniel Espinosa dirigeix aquest film sobre un assassí en sèrie de nens a  la Unió Soviètica de Stalin, on  s’havia promulgat l’eslògan “en el paradís no hi ha crims”. L’agent Leo Demidov decideix investigar aquests fets, tot i els riscos que això li comportarà. La pel·lícula es basa en la novel·la homònima de Tom Rob Smith que explica la història del criminal Andrei Chikalito. El film reprodueix el qüestionable anacronisme de la novel·la, que situa l’acció  l’any 1952 quan els fets van ocórrer del 1976 al 1990. Un canvi significatiu, ja que en un cas parlaríem del temps de l’estalinisme pur i en l’altre d’un període de canvis polítics profunds a la Unió Soviètica, que culminarien amb la seva desaparició. A banda d’això, el film presenta diversos problemes: un començament  força confús i el fet de no saber donar prou  joc a idees com l’origen del mal o la corrupció i el poder en una dictadura. Dissortadament,  Ridley Scott sembla haver-se limitat al paper de productor en aquest film.

Daniel Espinosa es va donar a conèixer amb Dineo fácil (Snabba Cash) Easy Money (2010), després de dirigir unes quantes pel·lícules a la seva Suècia natal. Aquest cop porta al cinema la novel·la “Child 44” de Tom Rob Smith, basada en l’assassí en sèrie Andrei Chikalito. Aquesta pel·lícula ha estat prohibida a Rússia acusada de “distorsionar la història”.

L’acció comença quan l’agent Leo Demidov (Tom Hardy) comença a investigar la misteriosa mort del fill del seu company Alexei Andreiev (Fares Fares). Oficialment, els seus caps li ordenaran que tanqui la investigació concloent que es tracta d’un atropellament,  ja que el cadàver s’ha trobat a prop d’una estació de tren. Aquest fet i les sospites que hi ha de què la seva dona treballa per la resistència, l’obligaran a exiliar-se. En el seu exili, juntament amb el general Nesterov (Gary Oldman) descobriran que, tot i el lema “no hi ha crims en el paradís”,  a la Unió Soviètica hi ha un assassí en sèrie de nens.

Tom Hardy  com  a protagonista no mostra prou bé els sentiments contradictoris que l’envolten: d’una banda, es tracta d’un policia del Ministeri de Seguretat, i de l’altra,  dubta que el sistema sigui tan  perfecte com es pretén fer creure. Noomi Rapace com a dona del protagonista sap donar la imatge de la gent de  l’oposició a la Unió Soviètica i com, en alguns casos, s’havien d’acostar al règim per sobreviure. Joel Kinnaman com a Vasali mostra com el sistema emparava persones sense cap mena d’escrúpols. Paddy Considine construeix un monstre amb tics de malalt mental, però en tot moment,  sap com fer-ho perquè l’espectador es pregunti l’origen de la seva maldat.

El director suec ha descrit en una entrevista el protagonista: “El personatge principal és un estalinista convençut, que es pregunta què està  passant, mentre que tot  allò en què creu s’està ensorrant al seu voltant.” Un punt de vista que resultaria més interessant situant la història en el seu context real, agafaria una altra dimensió i continuaria tenint una forta crítica  a la Unió Soviètica. A més a més, com a obra no sap narrar amb prou força la història, amb un principi molt confús i un final massa feliç que no quadra amb el to de la resta del film.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.