Jurassic World

Una bona clonació

cartell/stevencormann.deviantart.com

Colin Trevorrow dirigeix el remake de Jurassic Park (1993) de Steven Spielberg. El film s’emmiralla en l’original i n’intenta conservar l’essència. La pel·lícula explica com ha evolucionat i com s’ha modernitzat el parc de la primera saga. Un parc amb dinosaures clonats que són la gran atracció d’una instal·lació que rep vint mil visitants diaris. Tot funciona bé, fins que està a punt d’aparèixer una nova “atracció”: un dinosaure clonat amb gens d’altres animals. La pel·lícula compta amb la inconfusible firma de Steven Spielberg, tot i que en teoria només la produeix. El seu defecte és un final molt forçat i amb unes escenes d’acció massa rebuscades. És un producte que intenta fer reflexionar a l’espectador sobre els límits de la ciència, la humanitat de les bèsties i les bestialitats dels humans.

Colin Trevorrow va dirigir el film Seguridad no garantizada (Safety No Guaranteed) (2012). Ara Steven Spielberg l’ha triat pe fer el remake de Jurassic Park (1993).

Gray (Ty Simpkins) i Zach (Nick Robinson) són dos nens, amb els pares en procés de divorci, que van a visitar el parc temàtic Jurassic World convidats per la seva tia Claire (Bryce Dallas Howard), gerent del parc. No compten, però, amb les aventures que els tocarà viure en un parc pensat per exhibir els animals i no per convertir-los en monstres… La visita dels nens coincideix en el moment amb què s’està a punt de mostrar al públic el nou dinosaure clonat que intentarà controlar el domador Owen (Chris Pratt).

La banda sonora de Michael Giacchino serveix per situar les pel·lícules d’aventures que es referencien  en el film. Des de la mateixa Jurassic Park fins a altres productes, la majoria de la factoria Spielberg.

Dels dos nens, qui ho fa millor és el més petit: Ty Simpkins com a Gray. Sap mostrar com la mirada innocent d’un nen es perd molt aviat en un món com el què vivim. Chris Pratt com a Owen fa creïble una cosa molt complicada: la seva complicitat amb alguns dinosaures. Bryce Dallas Howard com a Claire no sap fugir de la típica imatge de l’executiva més preocupada pel negoci que pels riscos que aquest comporta.

El director ha explicat en una entrevista com va voler enfocar la pel·lícula: “El que se’m va acudir va ser que ens hem tornat insensibles als miracles científics que ens envolten i que sempre repetirem els nostres errors si hi ha diners pel mig. Aquesta pel·lícula no és tan sobre jugar a ser Déu, sinó un món on les persones ja han jugat a Déu i on n’estem veient els resultats.” Però, el film també introdueix debats sobre els límits de l’espectacle, l’ús civil o militar dels avenços tecnològics i els límits de l’experimentació amb animals.  Un film farcit de referències i homenatges a diverses pel·lícules com la seva predecessora Jurassic Park (1993). Amb dos defectes: un final massa obert i una batalla final que no està a l’altura de la resta  del film.

Advertisement