Amor i música
Aquesta pel·lícula de Saul Dibb ens transporta a la França ocupada pels nazis a través de la novel·la d’Irène Némirovsky. És la història d’una dona casada, que viu en un poblet als afores de París, que s’enamora d’un tinent alemany a qui acull a casa seva. Tot el poble la veurà com una traïdora i una col·laboracionista, però en la vida no tot és el que sembla… El film té la virtut de tractar una multitud de temàtiques: les relacions humanes en situacions de màxima pressió, les tradicions en pobles petits durant la guerra, els límits (no sempre clars) entre la fidelitat i la infidelitat i com de lligats poden estar els conceptes “música” i “amor”, entre altres. Tot i això, la pel·lícula s’acaba massa sobtadament sense resoldre el final d’una novel·la que l’autora no va poder completar.
Saul Dibb és un director i guionista anglès que es va donar a conèixer amb La duquesa (The Duchess) (2008). Aquest cop adapta el best-seller d’Irène Némirovsky, “Suite Française”. L’autora és una escriptora jueva que va ser capturada pels nazis quan estava acabant la novel·la.
Lucile Angellier (Michelle Williams) és una dona burgesa que viu en un poblet de França amb la seva sogra Madame Angellier (Kristin Scott Thomas) durant la Segona Guerra Mundial. El seu marit està lluitant a l’estranger quan arriba l’ocupació nazi. El primer que farà l’exèrcit és obligar la gent del poble a acollir-los a casa seva. El tinent Bruno von Falk (Matthias Schoenaerts) viurà amb la família Angellier. De seguida, entre Lucile i Bruno sorgirà un amor impossible que provocarà recels entre els alemanys i la gent del poble.
La música es converteix en un personatge més de la pel·lícula. És el nexe d’unió entre els dos protagonistes i serveix per connectar-los per sempre. Només en quatre notes un ja recorda l’altre. La banda sonora de Chris Dickens, a més a més, està composta per música romàntica francesa i valsos alemanys.
Michelle Williams no sap transmetre prou bé els sentiments complexos als quals s’enfronta el seu personatge com a Lucile Angellier. Matthias Schoenaerts, en canvi, construeix un oficial alemany, que només la guerra el pot fer passar per nazi com a Bruno von Falk. Kristin Scott Thomas en el seu paper de la sogra de la protagonista Madame Angellier interpreta un dels personatges més obscurs de la seva carrera i dels més ambigus del film.
El director i guionista Saul Dibb ha definit en unes declaracions quin és el punt clau de la pel·lícula: “És un exemple de com es comporten les persones en moments de màxima pressió“. Un moment que defineix molt bé el personatge interpretat per Ruth Wilson quan afirma que és en els moments de guerra quan es coneixen les persones. També reflecteix les revenges personals que hi ha en les petites comunitats en temps de conflicte o de dictadura. Mostra com la música pot servir per unir per sempre dues persones per més diferents que siguin, i malgrat les circumstàncies que les envoltin. Es tracta d’una bona pel·lícula que presenta el problema de basar-se en una novel·la inacabada i no aconsegueix trobar un final prou rodó que respecti l’esperit original del llibre.
citizenjoel 