Algú va volar sobre el niu de la crisi
Isaki Lacuesta pretén fer el gran film sobre la crisi econòmica. Els protagonistes són la majoria víctimes de la desesperació provocada per la situació actual que cometen un homicidi i són tancats en un psiquiàtric. Decideixen escapar-se i matar el president del Banc Central. Hom no es pot deixar enganyar per l’aspecte de film intranscendent que pot semblar a primera vista. Tot i alguns moments més irregulars, amaga grans reflexions sobre la sortida de la crisi econòmica i també intenta que l’espectador pensi sobre qui en són els responsables i quin grau de responsabilitat hi tenim tots plegats.
El director gironí Isaki Lacuesta està especialitzat en el gènere documental. Tot i això, ha dirigit ficció, amb Condenados (2009) i Los pasos dobles (2011), entre d’altres. Aquest cop amb una mirada documental i amb un treball de camp excepcional desgrana la crisi amb el guió de la seva inseparable Isa Campos i on inclou el monòleg d’Albert Pla, “Manifestación”.
Es tracta d’una pel·lícula amb cinc personatges principals: Miguel (Raúl Arévalo), un home de negocis arruïnat que mata el seu pare; Iván (Iván Telefunken), un cobrador del frac que posa fi a la vida de la seva mare per accident; Julio (Julian Vilagrán) que va assassinar la directora de l’institut privat del seu fill després que a aquest l’haguessin expulsat per no pagar les quotes; Albert (Albert Pla) i Jordi (Jordi Vilches), dos homes tancats en un psiquiàtric, on coincideixen tots els protagonistes, fins que decideixen escapar i matar el president del Banc Central…
La banda sonora de Judith Farrés i Albert Pla serveix als espectadors més cinèfils per situar-se en l’homenatge que fa el director a diversos gèneres, pel·lícules i figures històriques del món del cinema. A més a més, compta amb la música original d’Albert Pla que ajuda a posar surrealisme a algunes escenes.
Un repartiment tan coral permet als actors allunyar-se dels seus registres habituals, això passa en casos com els de José Sacristán o Imanol Arias. Cal dir que Albert Pla, tot i no ser un professional del cinema, sap donar-li al seu personatge la complexitat necessària sense caure en histrionismes. El contrapunt més interessant, però, el dóna Josep Maria Pou com a banquer, amb un discurs sobre com el poder tampoc va saber preveure la crisi econòmica.
El director Isaki Lacuesta ha assenyalat en una entrevista quin tipus de narració li agrada construir en els seus films: “M’agraden les narratives polièdriques, degenerades, desestructurades… Mirar les coses des de diferents punts de vista, anar canviant de perspectiva“. Aquest tipus de narració tan postmoderna acaba sent una de les grans forces de la pel·lícula. Llevat d’algunes escenes que s’allarguen massa i que, en determinats moments, i que el film pugui semblar una suma de gags sense solta ni volta, hom no es pot deixar enganyar per la seva aparença. El seu humor punyent posa els discursos sobre la crisi i la corrupció, tant de l’esquerra com de la dreta i dels nous partits, davant les seves contradiccions. Això enmig d’una comèdia esbojarrada, que també pot servir, simplement, per a distreure’s.
citizenjoel 