La burgesia benpensant i antiracista (?)
Philippe de Chauveron és el director i coguionista d’aquest film sobre la multiculturalitat i, suposadament, contra els prejudicis racials. El film ens explica la història del matrimoni entre Claude Verneuil i Marie. Les seves tres filles es casen amb un jueu, un musulmà i un xinès. Ara el matrimoni espera que, almenys, la seva filla petita, Laure, es casi amb un francès. La pel·lícula conté alguns gags fàcils i el seu suposat antiracisme acaba caient en la imatge arquetípica sobre totes les religions i races. En cap moment, se surt d’allò que anomenem políticament correcte. Tot i això, té alguns gags bons, quan s’allunya dels tòpics sobre immigració i família.
Philippe de Chauveron és un director francès que ha escrit i dirigit diversos films com ara Les parasites (1999), L’amour aux trousses (2005), L’élève Ducobu (2011). Philippe de Chauveron ha afirmat que, tot i que prové d’una família catòlica i burgesa, ell i el seu germà es van casar amb una dona africana i una d’origen magrebí respectivament.
El film narra la història de Claude Verneuil (Christian Clavier) i Marie (Chantal Lauby), un matrimoni amb quatre filles. La seva tranquil·litat s’acabarà quan la seva filla Isabelle (Frédérique Bel) es promet amb el musulmà Rachid (Medi Sadoun), i, tot seguit, Odile (Julia Piaton) es casa amb David Benichou (Ary Abittan) un jueu sefardita. El panorama es complica quan Ségolène (Émilie Caen) porta a l’altar el xinès Chao Ling (Frédéric Chau). I encara més quan descobreixen que l’altra filla, Laure (Élodie Fontan) es casarà aviat amb Charles Koffi (Noom Diawara), un negre africà…
Christian Clavier com el patriarca de la família, Claude Verneuil, sap donar al seu personatge l’aire de petit burgès que es fa el modern. Una modernitat que acaba sent només una màscara per amagar els seus prejudicis. Chantal Lauby sap representar prou bé un cert catolicisme que no se’n fia de les religions que l’envolten com a Marie. També cal destacar la interpretació de Julia Piaton en el paper d’Odile, un personatge eternament deprimit, però que encaixa bé en el to de comèdia del film.
El director i guionista Philippe de Chauveron ha defensat en una entrevista perquè el film no és racista i lluita contra els prejudicis: “L’objectiu era tractar a tots per igual. Tots els personatges, blanc, groc, negre han de ser amables, però també tenen molts defectes. Tots ells tenen prejudicis sobre els altres. Tots tenen la seva petita covardia.” Amb això, el director té raó: tots tenim prejudicis. Tanmateix, la manera en què els mostra el film només serveix per reforçar-los i no perquè la gent entengui que aquests prejudicis són només això: prejudicis. Una mirada aburgesada que pretén fer-nos creure que representa un antiracisme ingenu en un moment històric, on a França, la xenofòbia i el racisme, tenen molta importància a la política francesa amb el Front Nacional de Marine Le Pen com a màxim exponent. El film, en cap moment, surt de la mentalitat d’allò que anomenem políticament correcte. Tot i això, conté alguns gags prou divertits que sí que defensen la multiculturalitat i que són les estones més bones de la pel·lícula.
citizenjoel 