La pèrdua de la identitat
Richard Glatzer i Wash Westmoreland dirigeixen aquesta pel·lícula que ens parla sobre la pèrdua de la identitat. Per fer-ho porten a la pantalla gran el best-seller de Lisa Genova sobre una professora de Lingüística que pateix una malaltia d’Alzheimer d’inici precoç. Un film aparentment senzill que, amb poc material, és capaç de fer-nos reflexionar com la pèrdua de la identitat, produïda per aquestes patologies de la ment, influeix en les relacions humanes. A més a més, ens mostra la malaltia d’Alzheimer amb tot el que comporta tant per l’afectat com pel seu entorn personal i professional.
Richard Glatzer i Wash Westmoreland han escrit i dirigit films com Quinceañera (2006) La última aventura de Robin Hood (The Last of Robin Hood) (2013). Aquest cop porten al cinema, amb l’ajuda de l’autora, el llibre de la neurocientífica Lisa Genova, Still Alice. Cal subratllar que aquest títol és diferent de com s’ha titulat en castellà, Siempre Alice. Aquest títol s’allunya molt de la intenció tant de l’autora com dels directors, que amb Still Alice (Encara Alice), feien referència, precisament, a què la identitat de la protagonista continuava present, malgrat la malaltia. Alice volia continuar vivint i lluitant per mantenir la seva identitat de totes les maneres possibles.
El film comença quan Alice Howland (Julianne Moore), professora de Lingüística celebra el seu 50è aniversari. Des d’aleshores, anem veient com la malaltia d’Alzheimer s’acosta lentament, però irreversiblement. Fins que decideix acudir a la consulta del doctor Benjamin (Stephen Kunken) que li confirma que té la malaltia d’Alzheimer i, concretament la seva modalitat d’inici precoç hereditària. Això afectarà greument la relació tant amb el seu marit John (Alec Baldwin), les seves filles Anna (Kate Bosworth), Lydia (Kristen Stewart) i el seu fill Tom (Hunter Parrish). També repercutirà negativament en la seva activitat com a professora i investigadora universitària.
Julianne Moore com a protagonista fa una interpretació sublim: el seu treball de camp per informar-se sobre els malalts d’Alzheimer es veu reflectit en la seva actuació com a Alice. Amb un petit gest i un petit canvi en la mirada ens va mostrant l’evolució de la malaltia. Kristen Stewart com una de les filles, Lydia, sap construir molt bé el paper d’una persona que, aparentment, passa de tot, però, que en el fons, es preocupa pels esdeveniments que l’envolten. Alec Baldwin està en la línia de millora interpretativa dels seus últims films com a John.
Els directors Richard Glatzer i Wash Westmoreland han explicat en una entrevista què volia mostrar el film: “Potser, la tragèdia més gran de la malaltia d’Alzheimer és la reducció del llenguatge, que juntament amb el deteriorament de la memòria, condueix a un sentit cada vegada menor de la identitat. El què es veu a la pel·lícula és Alice utilitzant tots els mitjans a la seva disposició per resistir aquest procés, la recerca d’altres formes de comunicar i conservar la seva individualitat, fins i tot en la seva absència.” El film mostra molt bé aquesta recerca, la manera que la protagonista té per defensar-se de la malaltia, en tots els aspectes que marquen la identitat d’una persona, tant des del punt de vista personal com professional. Sobretot és un gran retrat de la malaltia d’Alzheimer i les seves conseqüències sobre la persona afectada i el seu entorn familiar i professional.
citizenjoel 