Els civils i la guerra
Peter Jackson dirigeix la tercera i última pel·lícula d’El Hòbbit. En aquest film, un cop mort el drac Smaug, començarà una guerra que enfrontarà, finalment, els elfs, els humans i els nans -aquests en un principi també adversaris- contra els orcs, amb el hòbbit Bilbo Bolson de testimoni i protagonista en alguns moments. Uns fets que Tolkien va descriure així perquè Bilbo simbolitza la participació de les persones civils en la Primera Guerra Mundial, teoria que l’escriptor no va arribar a admetre mai del tot. Tot i això, la soledat i la por de Bilbo davant d’una guerra que el desconcerta no estan prou ben reflectides en el film. A més a més, la pel·lícula ens mostra una guerra convencional i sense efectes especials espectaculars.
Peter Jackson és un realitzador conegut pel film King Kong (2005) i les trilogies tant d’ Els senyors dels anells (The Lord of the Ring) (2001-2003) com les de The Hobbit (2012-2014). En aquesta tercera part, més que en cap altra, Peter Jackson sembla que ens parli de la teoria que l’obra de Tolkien fa referència a les seves vivències com a soldat durant la Primera Guerra Mundial.
El film comença quan l’humà Bard (Luke Evans) aconsegueix eliminar el malvat drac Smaug (Benedict Cumberbatch). Mentre dura la batalla, els nans dirigits per Thorin (Richard Armitage) es refugien en el Turó del Corb. Allà Thorin agafarà l’anomenat “mal del drac”: buscar obsessivament la Pedra de l’Arca (en poder del protagonista, Bilbo (Martin Freeman)) i voler quedar-se amb tots els tresors de la muntanya. Això provocarà una batalla entre els elfs -dirigits per Thranduil (Lee Pace)- i els humans contra els nans. Però, un exèrcit més perillós s’acosta a la muntanya: els orcs, comandats per Azog el Profanador (Manu Bennett). Aquest fet provocarà l’aliança entre els elfs, els humans i els nans.
Ni la fotografia d’Andrew Lesnie ni la música de Howard Shore ni els efectes especials aconsegueixen el seu objectiu: a moltes escenes s’hi detecta una falta greu de la tensió dramàtica necessària en les escenes de guerra.
Martin Freeman com a Bilbo es troba descol·locat, per deficiències en la direcció, i la seva actuació no té prou força per aguantar el pes de la pel·lícula. Richard Armitage transmet l’obsessió de Thorin per l’or, sense caure en l’exageració. Ian McKellen com a Gandalf i Cate Blanchett com a Galàdriel saben posar la llum enmig de la foscor.
Peter Jackson ha explicat en una entrevista com interpreta el final d’ El Hòbbit en el context del segle XXI: “Veig el drac Smaug com una metàfora dels dictadors de l’Orient Mitjà, com Saddam (Hussein). Quan aquest gran drac està assegut en una cova plena d’or, hi ha una mena d’estabilitat relativa. El drac en si és intensament dolent, però una vegada que s’ha eliminat, el resultat immediat és l’aparició de nous enfrontaments, i les guerres esclaten. Hi ha una interpretació òbvia avui en dia, però això no és una cosa que jo hagi posat aquí: està en el llibre que adaptem.” Tot i que aquest pensament s’intueix en veure el film, sembla que el director no s’atreveixi a acabar-lo de definir. Acaba sent la història d’una guerra convencional que no sap mostrar com la població civil, representada pel protagonista, és víctima dels conflictes bèl·lics com alguns diuen que volia reflectir el llibre de Tolkien.
citizenjoel 