The Skeleton Twins

 Esquelets sense ànima 

Cartell/imbd.com
cartell/imbd.com

Craig Johnson dirigeix i coguionitza aquesta pel·lícula sobre la reconciliació familiar i els traumes del passat. Per fer-ho explica la història dels germans Maggie i Milo.  Dos germans que es retrobaran després de l’intent de suïcidi de Milo. Milo anirà a viure a casa de Maggie i el seu cunyat Lance. El film s’allunya de la típica comèdia i flirteja amb la tragèdia mostrant les (petites) hipocresies del dia a dia i sap combinar un gran humor àcid amb moments molt dramàtics. Mentrestant ens convida a reflexionar sobre les relacions afectives i com aquestes estan condicionades pels traumes del passat.

Craig Johnson és un director jove que només havia  fet un llargmetratge, True Adolescents (2009), abans de Skeleton Twins (2014). Aquesta segona pel·lícula ha estat guardonada  en el Festival de Sundance amb el premi al Millor Guió.

La pel·lícula comença quan Milo (Bill Harder) intenta suïcidar-se a Califòrnia, però fracassa i és traslladat a l’hospital. Un cop allà rebrà la visita de la seva germana Maggie (Kristin Wiig), a qui no veia des de feia de deu anys. Maggie el convencerà d’anar a viure a Nova York a casa seva amb la seva parella, Lance (Luke Wilson). Milo i Maggie sempre recorden el seu pare mort amb un esquelet de joguina.

La banda sonora de Nathan  Larson té un paper clau en el film. El primer punt que la fa important és la música melancòlica que ens transporta a la infantesa dels personatges. El segon punt, i determinant, ens ensenya com la música  pot servir per reconciliar les persones després d’un conflicte o d’un malentès.

Bill Harder fa una molt bona interpretació: aconsegueix allunyar-se dels estereotips dels homosexuals i sap mostrar tots els matisos, una cosa tan simple com complexa. Kristing Wiig l’acompanya en un paper d’una dona amb tots els aspectes de la vida aparentment solucionats. Els dos actors, parella en el programa satíric americà Saturday Night Live, demostren tenir una gran química. De fet, una escena memorable és la dels dos germans cantant la cançó del grup Starship, “Nothing’s Gonna Stop Us”. L’actuació de Luke Wilson també és bona.

El director ha explicat en una entrevista  que, tot i considerar-se una comèdia, volia donar al film un to “agredolç, una mica estrany, trist, reflex de  les pel·lícules que ens agraden.”  Un to que transmet que l’acosta més a la tragicomèdia que a la comèdia. Un retrat de dos esquelets sense ànima, que viuen amb  cos, però amb l’ànima  morta. Una pel·lícula que també destaca quan ens fa reflexionar sobre com el pas de temps fa aflorar vells fantasmes que ja semblaven superats i  com l’adolescència influeix en la  vida adulta posterior. Però, també es tracta d’un film satíric contra les obvietats del dia a dia que donem per vàlides sense qüestionar-nos-les.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.