El (pre) judici
David Dobkin ens parla sobre com jutgem les persones: moltes vegades sense tenir en compte les circumstàncies que les envolten i que sovint ignorem. També ens vol fer reflexionar sobre com la pèrdua d’un membre clau d’una família pot posar sobre la taula la fràgil unitat entre els parents vius. Per explicar-ho, es basa en la història d’un advocat que torna a casa després de la mort de la seva mare. Com si aquesta pèrdua no fos suficient, el seu pare que és jutge i pateix principis de demència, és acusat d’assassinat. El film aconsegueix atrapar l’espectador en la trama, tot i que té moments, on es deixa portar massa per un sentimentalisme fàcil i altres on s’allarga massa.
David Dokin és un director americà que ha dirigit pel·lícules com De boda en boda (Wedding Crashers) (2005) o El cambiazo (Change Up) (2011). Aquest cop s’allunya de la comèdia, per acostar-se al gènere dramàtic.
La història comença quan el prestigiós advocat Hank Palmer (Robert Downey Jr.) rep la notícia de la mort de la seva mare. Això el farà tornar a la seva Indiana natal. Allà, poc després del funeral, el seu pare, el jutge Joseph Palmer (Robert Duvall) és acusat d’assassinat. Tot plegat reobrirà les velles ferides entre Hank, el seu pare i els seus germans Glen (Vincent D’Onofrio) i Dale (Jeremy Strong).
El film compta amb la magnífica banda sonora de Thomas Newman. Aquest compositor també fou l’autor de la de Cadena Perpètua (The Shawshank Redemption) (1994). Sap combinar perfectament la què acompanya la narració i la què forma part de la narració.
Robert Duvall demostra altre cop el seu nivell en una gran interpretació com a jutge jutjat Joseph Palmer. Robert Downey Jr. fa una de les millors actuacions de la seva carrera com a Hank i demostra el seu talent en un film que s’allunya de la seva filmografia habitual. També cal destacar la interpretació de Jeremy Strong com a Dale Palmer, en el seu paper de disminuït psíquic. A més a més, cal assenyalar la presència de Vera Farmiga com antiga amant de Hank, Samantha Powell.
El director ha explicat quina era la seva idea inicial a l’hora de fer el film en una entrevista: “Vaig començar a esbossar la història d’una família, on la mare mor, i els homes en la família són com una mena de trencadís, com fragments de vidre suspesos a l’aire. “Una imatge que la pel·lícula mostra molt clarament, tot i que deixa alguns interrogants sobre la família del protagonista sense respondre. També ens fa reflexionar com massa cops prejutgem els actes de les persones sense valorar les circumstàncies que les envolten. En alguns moments, però, el film cau en un sentimentalisme fàcil. Tot i això, es tracta d’un film més que apreciable, amb un bon ritme, una bona fotografia de Janusz Kamiński i amb escenes molt reeixides, ajudades per una magnífica banda sonora i unes interpretacions excepcionals.
citizenjoel 