Instint de supervivència
Philippe Falardeau ens parla d'”els nens perduts del Sudan”. Per fer-ho es basa en la història real d’uns germans sudanesos que arriben als Estats Units el 2001 després de fugir de la Guerra Civil del Sudan dels anys vuitanta. Però, tenen un problema: un cop arriben a Amèrica, els envien a Kansas, on són separats de la seva germana, que és acollida en una altra ciutat. El film perd una bona oportunitat de fer prestar més atenció a la problemàtica dels refugiats sudanesos enmig d’una excessiva desdramatització, un paternalisme mal entès i un xoc cultural ple de tòpics.
Philippe Falardeau és un director quebequès que es va donar a conèixer al món amb l’aplaudit film, tant per la crítica com pel públic, Profesor Lazhar (Monsieur Lazhar) (2011). Aquest cop porta al cinema la història dels “nens perduts del Sudan”, la seva primera pel·lícula en llengua anglesa.
La pel·lícula explica l’aventura d’uns nens d’un poble del sud del Sudan que es veuen obligats a emigrar a causa de la guerra. Aquests nens són Mamere, Jeremiah, Abital, Gabriel, Daniel, Paul, Simon i Theo. Emprendran un viatge de 1600 km a través del desert, on moriran dos dels germans (Gabriel i Daniel). Theo, el germà gran que s’ha erigit en el líder del grup, es lliura a uns soldats per salvar els seus germans. Finalment, arriben al camp de refugiats de Kakuma (Kènia), on passaran tretze anys fins que tindran la sort de ser escollits en un sorteig per ser acollits als Estats Units. Allà hauran de separar-se de la seva germana Abital (Kuoth Wiel) i hauran de trobar feina amb l’ajuda de Carrie (Reese Witherspoon), una assessora d’una agència de treball.
La banda sonora de Martin Leon encaixa perfectament amb el periple d’aquests nens cap a la supervivència a través de l’ambient hostil d’aquesta zona d’Àfrica. També, en la segona part de la pel·lícula quan els supervivents intenten adaptar-se al seu nou món.
Reese Witherspoon s’implica emocionalment en aquests refugiats del Sudan i fa una de les millors interpretacions de la seva carrera com a Carrrie. De la resta d’actuacions, cal destacar tant la d’Arnold Oceng, com a Mamere, com la de Kuoth Wiel, com a Abital.
Philippe Falardeau ha parlat en una entrevista sobre què ha significat la pel·lícula i el viatge que van fer a Sudan per rodar el film: “El nostre viatge ha confirmat el que ja sentíem: teníem no només una responsabilitat artística, sinó una responsabilitat moral de fer justícia a aquesta història.” El film aconsegueix situar-nos en el context històric amb una primera part, quasi documental, sobre la Guerra Civil del Sudan i constitueix tot un exemple de l’instint de supervivència humà. Tot i la bona voluntat del director, en la segona part, el film banalitza massa el xoc de cultures i la dificultat d’adaptació dels immigrants africans a Occident. Una narració que perd l’oportunitat de ser crític amb la política americana en tractar els refugiats sudanesos com a immigrants quan en realitat són refugiats polítics.
citizenjoel 
Retroenllaç: …La buena mentira (The Good Lie) (2014) | citizenjoel