La entrega (The Drop)

Quan el passat és massa present

cartell/moviesmactalkcom
cartell/moviesmactalk.com

Aquest film de Michaël R. Roskam ens parla sobre com les nostres accions passades condicionen les nostres accions futures. També de com el lloc on naixem acaba afectant la nostra manera d’entendre i actuar al llarg de la nostra vida. El film, però, no acaba d’aconseguir el clímax necessari perquè aquests missatges impactin més profundament.

Michaël R. Roskam és un realitzador belga. Va començar la seva carrera treballant com a periodista. Aquest és el seu segon llargmetratge després de Rundskop (Bullhead) (2011). Aquesta vegada adapta al cinema  el conte de Dennis Lehane, “The Drop”,  amb l’ajuda del mateix autor com a guionista. Dennis Lehane també és l’autor de la novel·la en què es va basar  la pel·lícula Mystic River (2003) de Clint Eastwood.

El film explica la història d’un home solitari, Bob (Tom Hardy)  que treballa en el bar del seu cosí Marv (James Gandolfini) a Brooklyn. Una nit aquest local és víctima d’un atracament. Aquest fet serà investigat pel detectiu Torres (John Ortiz) Un dia en el carrer, Bob recull un gos de les escombraries a prop de la casa de Nadia (Noomi Rapace), que l’ajudarà a cuidar-lo. Això despertarà els recels de la seva exparella, Eric Deeds (Matthias Schoenaerts). Els fets es desenvoluparan d’una manera sorprenent i un final on tots els protagonistes semblen tornar als seus orígens.

Una de les grans virtuts del film és el càsting. Un càsting que inclou l’última i magnífica interpretació de James Gandolfini (d.e.p). Tom Hardy sap donar credibilitat a un personatge molt complex per un fet essencial: mostra tots els trets d’una persona obsessionada, en el fons, amb el seu passat. Noomi Rapace fa una bona actuació en un paper aparentment simple com és el de Nadia. Matthias Schoenaerts com a exparella de Nadia en canvi, es mostra, en algunes escenes massa histriònic com a persona resignada a viure i a intentar sobreviure en un ambient hostil.

El director ha explicat en una entrevista quin tipus de personatge buscava construir en aquest film:  “M’encanten els personatges que són estàtics – algú que, en realitat, només viu, però no existeix – perquè estan tractant de  controlar el seu passat. Podria ser una cosa que els ha passat, algun atac o traumatisme. Però ens oblidem que també es pot estar traumatitzat per les coses que fas. Les coses de les quals et penedeixes o per les quals lluites   poden esdevenir una força dins teu. Aquestes persones estàtiques no volen bregar més amb el passat, volen oblidar. Entren en una mena d’hipnosi existencial: dia rere dia, sempre el mateix. “Aquesta hipnosi existencial queda molt ben reflectida en uns personatges que es debaten entre acceptar-la o fer veure que l’han oblidada. Alhora   intenten no contagiar-se d’un ambient de delinqüència i crim organitzat que d’una manera o altra els acaba atrapant inevitablement. Però, no poden escapar  ni del seu passat ni de l’ambient on viuen. Tot i això, la pel·lícula no acaba de transmetre aquest ambient  claustrofòbic i tètric ni pels personatges ni pels espectadors.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.