El amanecer del Planeta de los Simios (Dawn of the Planet of the Apes)

El naixement d’una civilització

cartell/collider.com

El director Matt Reeves continua la saga de preqüeles del Planeta dels Simis (Planet of the Apes) (1968) que va començar el realitzador Rupert Wyatt amb L’orígen del Planeta dels Simis (Rise of the Planet of the Apes) l’any 2011. La narració ens situa en un moment en què els simis dirigits per César i els humans vivien en dues comunitats separades. Però, un dia es van retrobar. Finalment, van arribar a una entesa perquè les dues civilitzacions coexistissin en pau. Tanmateix, els radicals de cada bàndol van fer perillar una pau molt fràgil. La pel·lícula mostra de manera cruel i brillant les diferents faccions d’unes comunitats enfrontades, i, també com per una petita espurna neix la corrupció política.  A més a més, compta amb uns grans efectes especials, amb escenes antològiques com les de simis caçant o dirigint-se massivament a conquerir la torre on hi ha els humans, en unes imatges dignes dels millors pèplums.

Matt Reeves és un realitzador que ha dirigit films com El meu desconegut amic (The Pallbearer) (1996) o Deixa’m entrar (Let Me In) (2010). Aquest cop dirigeix la continuació de l’Origen del Planeta dels Simis (Rise of the Planet of the Apes) (2011) de  Rupert Wyatt.  Aquests dos films i un tercer que s’estrenarà el 2016 serviran de preqüeles de la mítica El Planeta dels Simis (Planet of the Apes) (1968).

La pel·lícula comença quan els simis i els humans vivien separats i amb un gran desconeixement els uns dels altres. Un dia, però es retroben. Els humans representats per Malcolm (Jason Clarke) van arribar a una entesa amb César (Andy Serkis) per poder coexistir pacíficament. L’acord ràpidament va perillar per les ganes de guerra de les faccions radicals d’un bàndol i l’altre. La dels simis encapçalada per Koba  (Toby Kebbell) i la dels humans per Dreyfus (Gary Oldman).  A partir d’aquí el film ens mostra les discrepàncies internes de cada bàndol i també com els simis comencen a fer política, imitant el pitjor dels humans.

La història agafa el punt just de dramatisme i èpica, que també combinat amb moments de gran tendresa gràcies a l’acompanyament de la música de Michael Giacchino. Una música que també conté referències als films anteriors del Planeta dels Simis.

Andy Serkis sap mostrar la “humanitat” de César, el més evolucionat dels simis. A més a més, demostra una gran complicitat amb Jason Clarke que fa de Malcom, l’humà que hi intenta dialogar. Tant Gary Oldman com Toby Kebbell exageren massa la maldat dels seus personatges. També cal destacar la bona actuació de Keri Russell en el paper d’Ellie, la companya de Malcom, i del jove Kodi Smit-McPhee en el paper d’Alexander.

El director ha explicat en una entrevista sobre què parla el film: “La pel·lícula parla sobre l’empatia. Si vols fer una anatomia de la violència, no hi pot haver una resposta fàcil. El punt de vista de cada personatge ha de tenir validesa.” Precisament això és un dels punts forts: acabes entenent la postura de tots els personatges, fins i tot dels més radicals. En conclusió, un excel·lent film que demostra, un cop més, que cinema comercial i bon cinema no han de ser, per força, conceptes antagònics. A més a més, compta amb uns grans efectes especials que tenen la virtut de no ser grandiloqüents.