Spider-Man no és Batman
El director Marc Webb segueix amb la trilogia sobre Spider-Man. Aquesta pel·lícula vol convertir Spider-Man en un personatge més humà, però n’acaba construint una caricatura. Un film que mig obre molts debats, però no els tracta en la profunditat necessària.
Marc Webb és el jove director triat per Marvel per portar al cinema la nova trilogia de Spider-Man. Una aposta arriscada tenint en compte la seva poca experiència en el món del setè art.
La història se centra en la lluita de Spider-Man (Andrew Garfield) contra les forces del mal, especialment Electro (Jaime Fox). En paral·lel ens vol introduir en els problemes de Peter Parker amb la seva relació amb Gwen Stacy (Emma Stone) i també amb el seu amic Harry Osborn (Dane DeHaan). Continua vivint amb la seva tia May (Sally Field), que sempre li dóna suport.
La pel·lícula vol tractar massa problemàtiques a la vegada: des de la corrupció en el món de les multinacionals fins al fanatisme en la societat de consum i els límits tant de la justícia com de la biologia.
El problema general del càsting és que els actors que protagonitzen els papers principals se’ls veu poc madurs per encarar els seus personatges. En canvi, Jaime Fox aconsegueix mostrar amb prou encert l’evolució d’un personatge gris i dèbil a un de fosc i fort; i Sally Field construeix una tia May entranyable.
El director, Marc Webb, ha dit en una entrevista recent que el seu objectiu era “protegir el què agrada a la gent de Spider-Man·”. El problema és que mentre ho estava intentant protegir ha volgut donar-li un toc de complexitat a Peter Parker sense acabar-ho d’aconseguir. Sobretot la dualitat Peter-Spider-Man es vol acostar a la dualitat Bruce Wayne-Batman, però es queda a mig camí: Peter Parker no és Bruce Wayne i Spider-Man no és Batman. En conclusió, un intent frustrat d’aportar nous elements a la història de Spider-Man.
