La innocència de la vellesa
El realitzador Alexander Payne dirigeix un film, en blanc i negre, sobre la relació entre pares i fills i els conflictes generacionals. L’excusa: un pare amb símptomes de demència senil rep una carta en què li fan saber que ha guanyat un milió de dòlars i que per a cobrar-los haurà d’anar a Lincoln (Nebraska). Tot i que tothom li assegura que es tracta d’una estafa, s’entossudirà a anar-lo a cobrar. En aquest llarg viatge, l’acompanyarà un dels seus fills amb qui es crearan nous vincles i complicitats. Aquesta relació pare-fill marcarà un film costumista amb un magnífic retrat de la innocència de la gent gran en un món molt més cruel (aparentment) que el de la seva joventut.
Alexander Payne és un director conegut per films com A propòsit de Shmidt (About Smidt) (2002), Entre Copes (Sideways) (2004) i Els descendents (The Descendants) (2011). Aquest cop torna a tractar un tema recurrent en la seva filmografia com és la vellesa i els conflictes generacionals. Per primera vegada a la seva trajectòria, treballa amb un guió adaptat, en aquest cas de Bob Nelson.
La història comença quan Woody Grant (Bruce Dern), un avi amb símptomes de demència senil, rep una carta informant-lo que ha guanyat un milió de dòlars i que els pot anar a recollir a Lincoln (Nebraska). Els seus fills David (Will Forte) i Ross (Bob Odenkirk) i la seva dona Kate Grant (June Squibb) l’intentaran convèncer que es tracta d’una estafa. Finalment, però, David acompanyarà el seu pare en el viatge, tot i l’oposició de la resta de la família. Durant aquest periple, el fill descobrirà aspectes de la vida del seu pare que desconeixia completament i el pare s’adonarà de com és la societat del segle XXI, però també de com les misèries humanes no hi han canviat tant…
Bruce Dern i June Squibb demostren una gran química com a matrimoni gran. Will Forte i Bob Odenkirk fan una bona actuació com a fills. També cal destacar la interpretació de Stacy Keach com a Ed Pegram , el personatge més fosc i miserable del film.
Una història que, en conclusió, parla de la contraposició entre els mons del pare i el fill. I també com assenyala el director Alexander Payne en una entrevista: “hi ha una discrepància entre allò que (Woody Grant, el protagonista) aspira a ser i el que és“. El blanc i negre del film ajuda a contextualitzar la realitat que vol mostrar la pel·lícula.
citizenjoel 