Cinema endolcit
Aquest film de John Lee Hancock ens parla del procés d’elaboració de la pel·lícula Mary Poppins. Per explicar-ho es basa en la relació que es va establir entre Walt Disney i l’escriptora Pamela Travers. Una relació que va ensucrar una novel·la amb un rerefons molt més trist que l’adaptació que després se’n va fer. El film de John Lee Hancock acaba sent una pel·lícula amb un guió de Sue Smith i Kelly Marcel d’un nivell molt baix, però que compta amb unes excel·lents interpretacions.
John Lee Hancock és un realitzador que ha dirigit films com El Álamo, la llegenda (The Alamo) (2004) o Un somni possible (The Blind Side) (2009). Aquest cop dirigeix una pel·lícula que parla sobre el món del cinema.
El film narra com Walt Disney (Tom Hanks) intenta convèncer l’anglesa Pamela “P. L.” Travers (Emma Thompson) perquè accepti portar el seu llibre Mary Poppins al cinema, l’any 1961. Paral·lelament, ens transporta l’any 1906 i coneixerem la història de la nena Pamela Travers (Annie Rose Buckley), amb el seu pare alcohòlic Travers Robert Goff (Colin Farrell) i la seva mare Margaret Goff (Ruth Wilson).
Tot va acompanyat d’una bona fotografia de John Schwartzman i una magnífica banda sonora, que ja opta a l’Oscar, de Thomas Newman. Això serveix per transformar la pel·lícula en un conte que evoca els vells clàssics de la factoria Disney.
Tom Hanks i Emma Thompson realitzen unes grans interpretacions. Colin Farrell com Travers Robert Goff fa una bona interpretació, però no arriba a l’excel·lència dels dos anteriors. També cal assenyalar el gran nivell que demostra Annie Rose Buckley en el paper de la petita Pamela. Destacable Paul Giamatti com el xofer Ralph.
Una pel·lícula que intenta defensar la filosofia Disney i la seva tendència a transformar històries amb rerefons tràgic en històries plenes d’alegria i joia i amb un missatge conservador de fons. De fet, el director de Saving Mr Banks, John Lee Hancock, es queixava d’això entre línies en una entrevista: “Em vaig llegir el llibre (Mary Poppins), vaig veure les diferències i vaig reconèixer algunes de les coses que (Pamela Travers) estava tractant de protegir“. Aquesta afirmació del director és incoherent amb un producte final que serveix d’autojustificació de la factoria Disney en la seva manera de traslladar contes i novel·les al cinema.
citizenjoel 