La gran belleza (La grande bellezza)

La gran decadència

cartell/janusfillm.com

Aquest film de Paolo Sorretino ens parla de la decadència cultural italiana actual. Per fer-ho, ens mostra la vida del personatge Jep  Gambardella, un periodista i escriptor que viu a Roma. Després de molts anys de la seva primera novel·la busca inspiració per a la següent. Es tracta d’una excel·lent pel·lícula, amb tocs fellinians, amb una magnífica fotografia, que ens obliga a reflexionar sobre la cultura i el paper de les elits culturals a l’hora de promoure productes vulgars embolcallats en l’excusa del postmodernisme.

Paolo Sorretino és un director italià conegut per pel·lícules com Las consecuencías del amor (Le conseguenze dell’amore) (2004) o Un lugar donde quedarse (This Must Be the Place) (Questo deve essere il posto)(2011). Aquest cop realitza La gran belleza,  un film que ja opta a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

La pel·lícula ens explica la vida del periodista i escriptor Jep  Gambardella (Toni Servillo),  després de complir els seixanta-cinc anys. Jep viu envoltat de l’elit (cultural) italiana, una elit, inclosa la vaticana, que s’ha acostumat a viure enmig de la mundanitat. Però, no només això, encara, en el fons del seu cor,  es tracta d’una classe alta absolutament decadent que troba a faltar l’època del Gran Imperi Romà, les ruïnes  del qual són  ben presents en el film.

L’actor Toni Servillo porta tot el pes del film amb una gran expressivitat plena de matisos. El veterà actor italià interpreta a la perfecció un personatge que quan hom el veu no pot evitar pensar en el Marcelo de La Dolce Vita (1960) de Fellini. De fet, les referències a la filmografia d’aquest director italià són contínues.

Però, a quines reflexions ens convida la pel·lícula? Paolo Sorretino ha confessat en una entrevista: “Fa temps que  estava pensant a fer una pel·lícula que justifica les contradiccions, les escenes de les quals he estat testimoni i de la gent que ha conegut a Roma. És una ciutat meravellosa (…) i al mateix temps plena de perills. Per perills em refereixo a aventures intel·lectuals que no porten enlloc”. Unes aventures intel·lectuals, promogudes fins i tot per les elits culturals, que han perdut tot respecte cap als conceptes immaterials, que són la vertadera aura de l’art. En canvi, aquesta pel·lícula és  una autèntica manifestació artística amb una magnífica fotografia acompanyada d’una gran banda sonora, que  la converteixen en una obra mestra.