La innocència enmig de l’horror
Aquesta pel·lícula de Brian Percival tracta sobre la crema de llibres en l’Alemanya nazi. Ho fa des del punt de vista d’una nena òrfena, filla d’una militant comunista, que es dedica a salvar els llibres recordant-los i recitant-los. El film, tot i que parteix d’una bona història acaba caient massa en el sentimentalisme fàcil i explica poc el moment històric en què se situa l’acció.
Aquest film està dirigit per Brian Percival. Un director britànic que és conegut per haver dirigit pel·lícules per televisió i la sèrie Downton Abbey (2010). Ara ha realitzat el seu segon llargmetratge després de A Boy called Dad (2009). Aquest cop porta al cinema la novel·la de Markus Zusak, “The book thief”.
La pel·lícula narra la història de Liesel Meminger (Sophie Nélisse), una nena òrfena que és acollida en plena Alemanya nazi pel matrimoni format per Hans (Geoffrey Rush) i Rosa Hubermann (Emily Watson). Liesel s’aficionarà a la lectura gràcies a la dona de l’alcalde, Ilsa Hermann (Barbara Auer), que li permetrà llegir tots els llibres de la seva biblioteca. La seva nova família acollirà a un refugiat jueu malalt, que acabaran amagant en el soterrani, Max (Ben Schnetzer), a qui Liesel cuidarà llegint-li novel·les. La relació de Liesel amb Rudy (Nico Liersch) és una metàfora de la mirada innocent d’uns nens davant l’horror nazi. La història té la particularitat que el narrador en tercera persona és la Mort.
Tota la història està narrada com un conte. El film està acompanyat per la música de la magnífica banda sonora de John Williams.
Les interpretacions són un dels punts forts del film. Sophie Nélisse realitza una gran interpretació en el paper de la nena protagonista, Liesel Meminger. També cal destacar l’excel·lent actuació de Geoffrey Rush com a Hans Hubermann i la presència de la veterana actriu Emily Watson en el paper de Rosa Hubermann. Ben Schnetzer fa una bona actuació en el paper de Max.
Una pel·lícula que es pot considerar que es pot considerar per la forma narrativa, un conte per adults. Brian Percival en una entrevista recent ha explicat: “vam intentar ser el màxim de respectuós amb els fets reals que van passar“. El producte final està ben fet, tot i que hi trobem a faltar una major contextualització històrica de certs esdeveniments claus tant de la Segona Guerra Mundial com de l’Alemanya nazi.
citizenjoel 