La solitud entre les estrelles
Aquesta pel·lícula d’Alfons Cuarón té un argument molt simple: a uns astronautes, que tenien la missió de reparar el telescopi espacial Hubble, els cau una pluja de restes de satèl·lits i estacions espacials. Això farà que se separin de la seva nau i es trobin perduts i aïllats a l’espai exterior. Aquest fet servirà d’excusa per parlar de la supervivència i de la solitud. El producte final acaba decebent, precisament, per l’excessiva simplicitat de l’argument. Això sí, amb un important atractiu: el 3-D, que millora la imatge de la pel·lícula.
Alfonso Cuarón és un director mexicà conegut per pel·lícules com Y tu mamá también (2001) o Fills dels Homes (Children of Men) (2006). Aquest cop realitza un film, potser, excessivament valorat.
La pel·lícula comença quan la doctora Ryan Stone (Sandra Bullock) i el veterà comandant Matt Kowalski (George Clooney) estan reparant el telescopi Hubble. Tot sembla que va bé fins que explota la seva nau, a conseqüència de la col·lisió amb les restes, que s’havien desprès d’una altra estació espacial. Això provocarà que els dos protagonistes quedin atrapats donant voltes a l’espai i que comencin la seva lluita per sobreviure.
La narració parla de la solitud de l’ésser humà en el món actual. La protagonista, que porta una existència buida des de la mort de la seva filla, renaixerà a partir d’aquesta situació límit.
Aquest film compta amb una interpretació principal: la de Sandra Bullock. L’actriu porta gairebé tot el pes de la pel·lícula en una de les millors actuacions de la seva llarga carrera, i aconsegueix trencar amb l’estereotip d’actriu de comèdia romàntica. L’altra petita part és per George Clooney que l’acompanya amb una correcta actuació. També cal assenyalar que la veu del controlador de la missió en la pel·lícula en versió original és la d’Ed Harris.
Ens mostra uns magnífics paisatges espacials, que es gaudeixen encara més amb 3-D. Aquest és un dels seus principals atractius. Més enllà d’això, té unes reflexions interessants sobre la superació de les adversitats. De fet, segons el director ha explicat en una entrevista: “el tema de Gravity és la possibilitat de renàixer. L’accident espacial no és més que una metàfora de les adversitats, que són les què et donen l’habilitat de trobar un renaixement“. Aquest punt només es deixa intuir, i l’espectador ho ha d’anar descobrint a poc a poc. En conclusió, una pel·lícula en què brillen especialment Sandra Bullock i les imatges meravelloses de l’espai i la terra vista des de 374 milles de distància.
citizenjoel 
Retroenllaç: ….Gravity (2013) | citizenjoel