Una comèdia amb tocs hitckonians
Stanley Donen va aconseguir sumar el misteri, el thriller i la comèdia en aquest film. Una pel·lícula que comença amb la misteriosa mort del senyor Charles, l’home de la senyora Regina Lampert. Aquest assassinat portarà a la seva dona a descobrir qui era en realitat el seu marit i preguntar-se amb qui pot confiar, en el seguit d’embolics en què es veurà involucrada.
Stanley Donen és un director conegut per pel·lícules com ara Cantant Sota la Pluja(Singing in the Rain (1952) o Set núvies per a set germans (Seven Brides for Seven Brothers )( 1954). Els seus antecedents com a coreògraf han marcat la seva carrera.
La pel·lícula comença quan Regina Lampert (Audrey Hepburn) està de vacances a Megève amb la intenció de divorciar-se del seu marit. Allà coneixerà el misteriós Peter Joshua (Cary Grant), l’autèntica identitat del qual esdevindrà un dels trencaclosques del film Un cop torna a París, descobrirà que el seu marit és mort. El misteri s’accentua quan l’agent de la CIA, Hamilton Bartholomew (Walter Matthau) la cita a l’ambaixada dels Estats Units per revelar-li la verdadera identitat del seu home, Carson Dyle: un lladre de la Segona Guerra Mundial que formava part d’una banda amb Tex Panthollow (James Coburn), Herman Scobie (George Kennedy), Leopold Gideon (Ned Glass), que havien robat 250 mil dòlars al Govern dels Estats Units. Descobrir on han anat a parar els diners d’aquest robatori esdevindrà el nus gordià del film.
Aquest argument s’anirà embolicant fins que aconsegueix fer dubtar a l’espectador de les intencions de tots els protagonistes i de l’autèntica personalitat del personatge interpretat per Cary Grant. Finalment, no es pot parlar d’aquest autèntic clàssic sense citar l’escena del ball de la taronja amb Cary Grant i Audrey Hepbrun. Una escena que ha estat reproduïda en moltes pel·lícules.
Aquest film no s’entendria tampoc sense la música de Henry Mancini. Una música que té la capacitat d’adaptar-se a les necessitats de la mateixa pel·lícula i que ajuda a augmentar la sensació de misteri, comèdia o thriller, segons el moment del film. Una banda sonora que va ser candidata als Oscars.
També cal destacar les magnífiques interpretacions tant de Cary Grant com d’Audrey Hepburn, que demostren tenir una química extraordinària. A més a més, s’ha d’assenyalar la presència d’actors secundaris remarcables com George Kennedy o Walter Matthau.
Un film on es pot veure la influència d’Alfred Hitchcock i Lubitsch. De fet, en molts moments, es fa més que evident la influència hitchcockiana. Tot un autèntic joc de màscares que aconsegueix mantenir la tensió de l’espectador en tot moment, en una pel·lícula que potser no ha estat valorada en la seva justa mesura.
citizenjoel 