Un retrat excel·lent de la immigració
Luchino Visconti va retratar en aquest film la immigració que es va produir a Italià en finalitzar la Segona Guerra Mundial, de les zones rurals cap a les ciutats industrials. Ho fa fer posant com a exemple el trasllat de la família Parondi, de Bari, una ciutat rural, cap a Milà. La família va a Millà, després de la mort del pare, per aconseguir una vida millor i retrobar-se amb el fill gran de la família, Vincenzo. De seguida, els cincs germans intentaran adaptar-s’hi, tot i les múltiples dificultats que hi trobaran. A partir d’aquest film, Visconti es va anar allunyant progressivament del neorealisme.
Luchino Visconti és una de les figures clau del cinema italià de la postguerra. En aquesta pel·lícula, el cineasta va trencar amb les normes estrictes del neorealisme Va començar a contractar estrelles del cinema. A més a més, aquesta obra és l’exemple perfecte de tot el cinema d’aquest director italià. Un film que va guanyar diversos premis com els principals el FIPRESCI de Crítica Internacional del Festival de Venècia.
El guió ens parla de la família Parondi. Encapçalada per la mare, Rosario Parondi (Katina Paxinou) van a viure a Milà després de la mort del seu marit. L’acompanyen els seus fills, Simone (Renato Salvatori), Rocco (Alain Delon), Ciro (Max Cartier) i Luca (Rocco Vidolazzi). Tota la família es retrobarà a Milà amb l’altre germà, Vicenzo (Spiros Focás), que té una relació amb Ginetta (Claudia Cardinale). Tot es complicarà amb l’aparició en la vida dels germans de la prostituta Nadia (Annie Girardot). Això comportarà un enfrontament entre Simone i Rocco que acabarà afectant tota la família.
La pel·lícula es vertebra a partir de la vida dels cinc fills. Ens presenten la seva nova vida a Milà, a mesura que es van adaptant a les noves circumstàncies. En algun cas, la falta d’adaptació acabarà destruint-los.
Això serveix d’excusa per fer un fidel retrat de la immigració interior italiana dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. A més a més, ens parla de la doble moral italiana en una societat canviant.
Aquest film va significar la consolidació definitiva d’Alain Delon que, amb el temps, es convertiria en un dels actors preferits per Luchino Visconti. El considerava un exemple de la bellesa masculina perfecta que buscava en els seus films. A més a més, també va comptar amb la participació d’estrelles com Claudia Cardinale o Annie Girardot.
Un film que té una característica clau: està rodada en blanc i negre. Un matís important tenint en compte que en aquella època ja existia el color. Això aporta més dramatisme a la història. Una pel·lícula, on es deixen veure els coneixements operístics del director en la manera de construir el discurs de l’obra. Una òpera amb un final magistral que deixa obert el futur del petit immigrant Luca.
citizenjoel 
Retroenllaç: … Rocco y sus hermanos (Rocco e i suoi fratelli) (1969) | citizenjoel