La por de tota la vida
James Wan ens torna en aquest film al cinema de terror tradicional lluny dels banys de sang de les últimes pel·lícules d’aquest gènere. Un film que, com a bon relat de por, compte amb la tradicional casa encantada La història explica com els investigadors de fenòmens paranormals Ed i Larraine Warren es troben amb el cas d’una casa on viu la família Perron. Des que la família s’hi ha instal·lat no han deixat de passar fets inexplicables.
James Wan, director de thrillers de por com Saw (2004) o Insidious (2010), entre d’altres, torna a apostar pel gènere de terror. Aquest cop porta a la pantalla gran una història (presumptament) real d’un cas dels investigadors de fenòmens paranormals experts en els esperits i la demonologia Ed i Lorraine Warren.
El cas concret que narra el film és el de la família Perron. Aquesta família s’instal·la en una casa abandonada i perduda en mig d’un bosc i situada al costat d’un llac. Els problemes comencen quan Roger Perron (Ron Livingston) descobreix un misteriós soterrani. A partir d’aquí, les seves cinc filles es comportaran d’una manera molt rara. Però, les seves sospites de què passen coses estranyes s’accentuen quan la seva dona Carolyn Perron (Lili Taylor) es desperta amb uns hematomes inexplicables al seu cos. A partir d’aquí demanaran ajuda a Ed Warren (Patrick Wilson) i Lorraine Warren (Vera Farmiga).
Aquesta pel·lícula recupera els vells valors del cinema de terror clàssic: els exorcismes, la por més primària alhora que més real, les cases encantades, entre d’altres. Uns clàssics que, amb el pas del temps, s’han anat transformant amb pel·lícules efectistes on es mostra bàsicament sang a dojo.
Vera Farmiga en la seva interpretació d’investigadora de fenòmens paranormals aconsegueix que el seu paper com a Lorraine sigui complex i no caigui en la caricatura. Patrick Wilson, en canvi, no arriba el seu nivell, tot i fer una actuació correcta com a Patrick. Però, qui verdaderament acaba aterrant és Lili Taylor com a Carolyn Perron. La interpretació de Ron Livingston com a Roger Perron resulta massa plana.
Un film que té l’atractiu de tornar-nos la sensació de veure, potser quasi amb nostàlgia, el vell gènere de terror. No són casuals els homenatges que es fan a clàssics com El exorcista ( The Exorcist) (1973) o Los Pájaros (The Birds) (1963). El director James Wan ha dit en una entrevista: “sóc conegut per aquest gènere en particular, però crec que encara em queden per explorar les pel·lícules basades en personatges reals“. Uns personatges i unes històries que en aquest cas, com en molts altres que tenen a veure amb el misteri i els esperits, resulten un punt qüestionables.
citizenjoel 