Lladres de bicicletes (Ladri di biciclette)

Qui ens ha robat la bicicleta?

Cartell/ funflicks.org
cartell/ funflicks.org

Ens situem a la Itàlia de 1948. En aquest moment, el moviment artístic italià es decanta pel “neorealisme”. En aquest context, Vittorio de Sica filmarà la pel·lícula Ladri di biciclette, considerada per molts una de les més emblemàtiques del moviment.  L’argument és gairebé minimalista: a un treballador li roben la bicicleta que necessita per a la seva feina i intentarà recuperar-la amb l’ajut del seu fill.

Aquest film de Vittorio de Sica és considerat un dels emblemes del neorealisme italià. La pel·lícula es basa en el llibre homònim de Luigi Bartolini.

Tot just havien passat tres anys del final de la Segona Guerra Mundial i de l’afusellament de Mussolini. Itàlia estava immersa en la més absoluta desolació. La fam, el fred i la misèria eren presents a moltes llars.  A escala mundial,  la Guerra Freda entre els dos blocs guanyadors de l’enfrontament bèl·lic anava agafant formes cada cop més tenses.

El neorealisme fa de la necessitat virtut. Els estudis Cinecittà estaven ocupats per una multitud de persones sense llar a causa de la guerra. Les pel·lícules es rodaven al carrer amb les imatges de les destrosses bèl·liques com a fons. S’utilitzaven noves formes de producció, il·luminació natural i actors no professionals. Una altra de les característiques fonamentals del moviment és la descripció crua de la realitat.

El neorealisme té adversaris ben diferenciats: l’Església i el Partit Comunista. Si per a l’Església, el missatge del neorealisme era desmoralitzant, el Partit Comunista el trobava poc revolucionari.

Tanmateix, el neorealisme va transformar el cinema. Aquest  moviment va rebre molt més reconeixement a l’estranger -on la crítica es va adonar de seguida de la seva qualitat- que a Itàlia, possiblement per criteris subjectius.

Com ja hem dit, Vittorio de Sica va rodar el film l’any  1948. El  seu argument és gairebé minimalista: Antonio Ricci, un obrer a l’atur des de fa dos anys, aconsegueix un treball de fixador de cartells. Per contracte, ha de disposar d’una bicicleta.  La seva dona  empenyora els llençols per poder-la  comprar. Dissortadament, el primer dia li roben la bicicleta mentre penjava un cartell que anunciava  Gilda, una pel·lícula antitètica amb el neorealisme. Acompanyat del seu fill Bruno intentarà recuperar-la.

Això es converteix en un pretext per mostrar-nos la Roma de la postguerra: edificis destruïts, les cues de l’atur,  els pidolaires, venedors furtius, baralles per agafar  el tramvia o l’autobús, menjadors de caritat, prostíbuls, mafiosos, vidents i policies prepotents.  Els diàlegs entre els protagonistes es produeixen amb el llenguatge popular.

El segon nivell narratiu el constitueixen les relacions entre Antonio Ricci ( Lamberto Maggiorani)  i el seu fill Bruno (Enzo Staiola). En un moment determinat,  Ricci pega el seu fill que marxa plorant. La seva reconciliació es produeix en una de les escenes més memorables del film. Ricci comprèn que el seu fill és més important que la bicicleta i el convida a sopar. Durant el sopar,  Ricci   permet beure vi al seu fill,  el comença a tractar com un adult. Bruno intercanvia mirades amb el nen de la taula del costat. Un nen de la mateixa edat, però d’una classe social més alta. Bruno s’adonarà de les diferències entre la pizza que compartien amb el seu pare i el festí que gaudien els seus veïns. D’alguna manera, Bruno pren consciència de classe i comprèn millor la desesperació del seu pare. Una desesperació que el portarà finalment a intentar robar una bicicleta. La pel·lícula acaba amb la imatge del pare i el fill agafats de la mà.

La censura franquista va imposar la frase final, amb una veu en off, carregada de moralina catòlica. Tampoc és innocent la transformació del plural ladri en ladrón.  Un canvi destinat a minimitzar la crítica social de la pel·lícula.

El film té clares influències de El chico (The Kid) (1921) de Charles Chaplin  i ha influït en directors  com Juan Antonio Bardem i en  films com  Camino a casa (The Road Home) ( 我的父親母親)de Zhang Yimou, Niños del cielo de Majid Majidi. Inevitablement, s’ha vist la influència del film de Vittorio de Sica a  La vida es bella (Life si Beautiful)(La vita è bella)  (1997) de Roberto Benigni. Tanmateix, en aquesta pel·lícula la relació entre pare i fill té connotacions molt diferents.

En definitiva, una pel·lícula que no deixa de ser una fotografia fidel de la Itàlia de 1948, però que també conté una meravellosa història humana. Malgrat el temps transcorregut, la pel·lícula conserva tot el seu atractiu i cal considerar-la com una de les obres mestres de la història del cinema.

Un pensament a “Lladres de bicicletes (Ladri di biciclette)

  1. Retroenllaç: … Ladrón de bicicletas (Ladri di biciclette) (1948) | citizenjoel

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.