La memòria del terror
Aquest film de Juan Carlos Medina ens convida a reflexionar sobre com el passat influeix individualment i col·lectiva en el present. L’excusa: la història d’un metge que busca els seus pares reals per fer-se un trasplantament de medul·la, quan després d’un accident, descobreix que pateix un càncer. Aquesta recerca del passat, el connecta amb una història paral·lela d’uns nens, que, a causa d’una estranya malaltia, no senten el dolor. Una història que suposa una revisió del nostre passat recent des del 1931 fins als nostres dies.
Juan Carlos Medina és un director novell que debuta amb aquest llargmetratge de gènere indefinit després de dirigir diversos curtmetratges i d’haver produït algun altre producte audiovisual. El film va rebre el Méliès de Plata en l’últim Festival Europeu de Cinema Fantàstic d’Estrasburg.
La pel·lícula explica la història d’un neurocirurgià David (Àlex Brendemühl) que pateix un greu accident de cotxe. Arran de les proves que se li fan a l’hospital per aquest motiu es descobrirà que té un càncer i que haurà de sotmetre’s a un trasplantament de medul·la. Per això, connectarà amb els seus pares (Adan, interpretat per Juan Diego, i Clara, Àngels Poch) per demanar-los que siguin els donants per poder fer aquest trasplantament. Llavors, descobrirà que, en realitat, no són els seus progenitors. A partir d’aquí començarà la recerca dels seus pares biològics. Això el portarà a moure’s entre els records (desagradables) del franquisme i la Guerra Civil en la societat espanyola.
Paral·lelament, narra la història d’uns nens que eren insensibles al dolor, amb el perill que això comportava per a ells i per als qui els envoltaven. Per això les autoritats de l’època van decidir internar-los en un centre especial. Dos metges, el doctor Carcedo (Ramón Fontserè) i l’alemany Holzmann (Derek de Lint) assajaran diversos mètodes per a recuperar-los. Tot canviarà amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, i en aquest context d’horror, acabarem descobrint el terrible i fred personatge de Berkano (Tómas Lemarquis).
El film ens posa davant de preguntes incòmodes: Es pot enterrar el passat i fer veure que no existeix? Quins són els límits de la medicina? Quina interrelació hi ha entre la memòria històrica i la vida actual de cada persona? En quin punt el passat es converteix en una llosa?
Àlex Brendemühl interpreta correctament el neurocirurgià David que descobreix tota la història. Dels seus pares, cal destacar una excel·lent Àngels Poch com a Clara Martel. En canvi, Juan Diego com a Adan es mostra irregular en la seva interpretació. Pel que fa a la història en el passat, Bea Segura transmet la imatge de l’única persona realment preocupada pel destí dels nens insensibles al dolor.
Tal com explica el director i guionista, Juan Carlos Medina en una entrevista: “El meu propòsit era tractar la memòria històrica com un tema que pertany a l’indicible, que existeix, amagat rere un mur de misteri i de silenci. I que afecta molt profundament el nostre present“. Un mur darrere el qual s’amaga la història personal de cadascú. Un film que sap conjugar perfectament la barreja de gèneres i la memòria històrica i acaba aconseguint una gran harmonia. El seu únic defecte pot ser un principi una mica confós per a l’espectador.
citizenjoel 