Violència transversal
Dues famílies desestructurades, dos mons diferents, però amb un element en comú: la violència. A vegades més subtil, a vegades molt directa, i la majoria amb la venjança com a factor motivador. Precisament el nom d’aquest sentiment és el que va triar la seva realitzadora Susanne Bier en el nom original en danès: Haevnen, que després es va traduir a l’anglès com In a better world. Aquest títol en anglès no té gairebé res a veure amb el desenvolupament de la història o, almenys, aquesta no és la intenció que deixa entreveure la directora.
Susanne Bier no dubta a trencar amb l’estil que la va marcar al començament de la seva carrera, per la influència de Lars Von Trier, el moviment a Dogma 95. Des del primer moment mostra escenes d’enfrontaments explícits sent infidel a un dels vots de castedat que van firmar els directors que es van autoproclamar partícips d’aquest moviment. Però encara se’n nota la seva presència en la manera de combinar paisatges i música. També pel fet que no es pot classificar en cap gènere, ja que en barreja molts al llarg del film. Tot i això, també té un detall que el situa en el postmodernisme: el joc de diverses localitzacions.
El film explica la història d’Anton, un metge divorciat, la vida del qual passa entre una aparentment tranquil·la ciutat danesa i la seva tasca en un camp de refugiats de l’Àfrica. Malgrat el seu pacifisme, Anton es veurà envoltat de violència en els dos escenaris.
Un dels moments més importants és un segon, un instant que sembla que es vulgui escapar del film per resumir-lo: una teranyina davant el protagonista. Una metàfora de la violència que atrapa les persones, a vegades sense cap explicació aparent, però sempre per una causa o una altra.
També cal destacar com tracta la relació entre joves i violència. En una manera semblant a les mostrades en molts dels seus films Gus Van Sant. Com el director americà, també ens mostra la part més íntima de les preocupacions juvenils.
Pel que fa als protagonistes cal destacar la interpretació de Mikael Persbrandt en el paper d’un home amb les idees molt clares, però que s’endinsa dins d’un procés de reflexió intern que el fa qüestionar-les. També en l’àmbit interpretatiu s’ha d’assenyalar la bona actuació dels adolescents.
En conclusió, un retrat de la violència. No obstant això, un quadre diferent, allunyat de les múltiples escenes que mostren detalls excessius i s’hi recreen i, a la vegada, de les quals mostren la temàtica sense explicitar-la. Amb una trama molt senzilla i global que sap reflectir la violència i les seves causes alhora que ens ensenya com les persones poden dubtar de les seves conviccions en temes que no s’haurien pensat mai que en dubtarien.
Una obra amb un rerefons moral que pot provocar un debat indirecte sobre la pena de mort i el sentiment de culpabilitat. El gran problema és que l’ambigüitat arriba en el seu punt àlgid i no se sap si aposta pel silenci, molt present, o pel diàleg, per l’absència de violència o per la seva presència, a vegades dramàtica, a vegades paròdica. Però amb alguna reflexió social amagada sobre les circumstàncies que ens porten a prendre les decisions equivocades i com ens hem de prendre el nostre trajecte vital.
citizenjoel 