Una adaptació del segle XXI
Joe Wright dirigeix una adaptació diferent de la novel·la “Anna Karenina“ de Tolstoi. La història d’una infidelitat i d’amor i desamor en la Rússia imperial ultraconservadora, però en la qual es comencen a anunciar canvis. Un film diferent que és gairebé una obra artesanal.
Aquest clàssic de l’escriptor rus ha estat una de les obres que més s’ha adaptat, en diferents èpoques, al llarg de la història del cinema. Joe Wright, que ja havia portat a la pantalla gran, “Orgull i Prejudici” de Jane Austen, s’hi atreveix de nou. A diferència de les anteriors versions d'”Anna Karenina” opta per una visió original on cada escena està muntada magistralment basant-se en la idea de la dualitat teatre versus vida real. També l’ambientació i el vestuari (nominat als Oscars 2013) aconsegueixen fer una gran sensació de realisme.
L’adaptació del guionista Tom Stoppard de l’obra de Tolstoi reforça dues històries d’amor paral·leles. Una, la història de l’amor apassionat i prohibit d’Anna Karenina pel compte Vronsky en oposició a la relació que manté amb el seu marit, l’alt funcionari ultraconservador Alexei Karenin. L’altra, l’amor en estat pur entre Kity i Levin, un terratinent idealista. La figura de Levin serveix de contrapunt a la d’Alexei Karenin i dóna al film la visió social que augura un canvi en la història de Rússia.
Tot va acompanyat d’una actuació magistral de Keira Knightley en el paper d’Anna Karenina. Un paper que segons ella mateixa ha definit en una entrevista com “un compendi del millor i el pitjor de l’ésser humà“. Jude Law transmet la imatge de l’aristòcrata ultraconservador Alexei Karenin. Aaron Johnson no està a l’altura que requereix el personatge d’Alexei Vronsky, l’amant d’Anna Karenina. L’altra parella protagonitzada per Domhnall Gleeson (Konstantin Dmitrivich Levin) i Alicia Vikander (“Kitty” Alexandrovna Shcherbatsky) aporta els matisos suficients a la història d’amor entre els seus dos personatges. La resta del repartiment aconsegueix complementar prou bé la història.
Un film que, en conclusió, representa un abans i un després en el fenomen de les adaptacions. Es pot dir que inaugura una adaptació del segle XXI que no només juga amb el material de la novel·la, sinó que explota tot allò que el cinema li pot donar. En aquest cas, el principi pot resultar un pèl confós per alguns moments massa barrocs. De fet, el mateix director ha comentat que “es podria dir que el realisme posa una barrera entre els meus personatges i jo“. En definitiva, ens trobem davant una obra mestra que sap conjugar la fidelitat a l’obra original amb unes sorprenents innovacions.
citizenjoel 