Rober Lorenz, llançament errat
Golpe de efecto vol ser una crítica a l’esport d’elit modern, al mateix temps que una reflexió sobre la pèrdua de les facultats físiques relacionades amb l’edat, però acaba sent una reivindicació del self-made man, tan del gust americà.
El primer que cal apuntar és que amb la traducció del títol a l’espanyol es perd significat. L’original Trouble with the curve s’adequa més al contingut del film.
Un contingut que tracta les curvatures i els revolts que el destí ens té preparats. Un destí que, a vegades, sembla predeterminat. El pas del temps no perdona i es van perdent facultats físiques i el passat condiciona el present. Això vestit amb algunes escenes amb clar regust de déjà-vu de molts films anteriors i amb alguna escena francament sobrera.
El guió ens mostra com el famós scouting de beisbol Gus Lobel (Clint Eastwood) va perdent visió i aquest fet li impedeix continuar fent la seva feina com abans. Això provoca que la seva filla, una advocada brillant amb qui té una relació complicada, l’acompanyi per ajudar-lo. A partir d’aquí reapareixen tots els fantasmes que hi ha en la seva relació. Enmig de tot, un debat entre el nou i l’antic món, entre les noves tecnologies i la pura tècnica d’observació dels vells scoutings.
Pel que fa al repartiment, Clint Eastwood com a Gus Lobel repeteix un paper que ja ha fet en els últims anys i, fins i tot, al llarg de la seva carrera: home desencantat de la vida, poc adaptat al seu temps, que intenta solucionar els problemes amb violència física o psicològica. De la resta d’actors i actrius destaca, sobretot, Amy Adams en el paper de filla, Mickey. Justin Timberlake, en el paper d’estrella de beisbol retirada, Johnny «Flames» Flanagan, no convenç tant com en altres ocasions. A part cal fer notar la presència d’actors consolidats com John Goodman o Robert Patrick.
També s’ha de tenir en compte que aquest film constitueix el debut de Robert Lorenz com a director després d’haver col·laborat com a productor en films com Mistyc River (2003) o Million Dolar Baby (2004). Evidentment, el seu nivell com a director, de moment, no és tan alt. com s’ha evidenciat en aquest film; malgrat la influència de Clint Eastwood en la direcció. Això s’evidencia quan fins i tot el mateix Clint Eastwood ha confessat que no es veia capacitat per actuar i dirigir alhora. Una confessió que ens fa pensar que el film no deixa de ser una reflexió sobre la mateixa decadència física de l’actor/director quan ja ha passat de la vuitantena.
citizenjoel 