Desmuntat James Bond
Sam Mendes intenta donar el seu segell personal a la saga. Però acaba caient en tots els tòpics de la resta de films que l’han precedit.
En aquest film, l’acció trepidant i la vida amorosa de James Bond continuen essent els elements essencials. Això, òbviament, condiciona els minuts de reflexió interessant que, en algun moment, el director ens proposa. Però en el film no trobem la personalitat que, com a cineasta, Sam Mendes assegura posar en el producte final.
Unes reflexions que ens porten a pensar en el paper de l’espionatge després de la Guerra Freda. Encara que, per ser més precisos, hauríem de parlar del seu paper en el temps de la xarxa. D’alguna manera, obre el debat: entre la guerra i la ciberguerra. Ara no es roben bancs ni grans bombes nuclears, ara l’amenaça no es fa sentir, però continua ben present. El guió de Neal Purvis, Robert Wade, John Logan aporta això i no gairebé res més de nou, a banda dels intents de Sam Mendes de psicoanalitzar el personatge, o de l’estranya relació maternofilial entre M i l’agent 007. Un Bond humanitzat que ens recorda els Batman de Christopher Nolan.
Pel que fa a l’espectacular repartiment, Javier Bardem broda el seu paper i dóna vida a un personatge malvat, que també recorda el Joker de Batman. A més a més, Judi Dench torna a convèncer en el paper de directora de l’espionatge anglès, M, i Ralph Fiennes destaca en el seu rol com a representant del govern britànic, Gareth Mallory. I pel que fa a Daniel Craig transmet la imatge del vell heroi encara guerrer, però que no té la subtilesa d’altres Bond com Sean Connery o Pierce Brosnan.
Un film que queda lluny tant de les pel·lícules més destacades de la saga com de les millors del director Sam Mendes. No oblidem que aquest director va fer films com American Beauty (1999), amb què va guanyar l’Oscar a l’edició de l’any 2000.
citizenjoel 